El mal i el silenci

Cal estar emocionalment sòlid per veure el polèmic documental Leaving Neverland, en què dos dels infants que van compartir temps amb Michael Jackson denuncien, ara ja adults, els abusos que aquest els va infligir. És impossible sortir indemne del documental, que, bàsicament, són quatre hores, en dues parts, en què l’espectador s’aboca al mal en la seva imatge més devastadora. No es tracta tant d’un film de denúncia sinó d’alleujament, de descàrrec, dels nois objecte dels abusos, víctimes alhora d’un silenci autoimposat, aterrit, forçat des de la manipulació de l’agressor. A banda dels detalls més escabrosos, que n’hi ha, també esquinça l’ànima comprovar com es va teixint una teranyina que embolcalla també les famílies dels petits, i com el poder, la fama, el diner i l’embriaguesa de la fantasia que envolta un artista pertorbat, que viu en un parc d’atraccions dins d’un conte de fades etern, poden intoxicar i destruir voluntats i criteris d’innocents.

Ja han aparegut detractors de la cinta, alguns amb conjectures parcials, d’altres amb arguments respectables. Però, fins i tot en el supòsit –gens descartable en els temps que vivim– que d’aquí a uns mesos els productors del documental ens sorprenguin dient que tot era un muntatge o un experiment per demostrar com de fàcil és introduir notícies falses (fake news, en diuen ara), el relat continua sent un bon avís per a navegants i una font indispensable de reflexió.