Sindicalisme i independència

Els recents resultats de les eleccions sindicals a la Generalitat i a l’Ensenyament públic ha visualitzat un augment de gairebé 100 delegats sindicals per al sindicat independentista “la Intersindical”. Els sectors més actius de l’independentisme i més aliens al món sindical interpreten que això és l’inici d’un canvi d’hegemonies sindicals. Mentrestant els que són coneixedors del món sindical, saben que 100 delegats més, que els aproparia a la xifra de 500, enfront dels 21.000 delegats que té CCOO de Catalunya i els 20.000 que té UGT de Catalunya són una gota d’aigua a l’oceà. Però aquestes són molt parcials.

És cert que hi ha hagut un cert canvi entre la representació sindical dels treballadors de l’ensenyament públic i de la Generalitat, que reflecteix un canvi de preferència entre els funcionaris. Per primer cop un percentatge minoritari però significatiu han decidit el seu vot segons la posició pro independència dels sindicats. Sense treure la rellevància a aquest canvi dins d’un col·lectiu, també és cert que el canvi és molt petit en el conjunt de la representació sindical del país.

Tenim un escenari on tots han de reflexionar. Per un costat, UGT i CCOO de Catalunya, han mantingut darrerament una posició tèbia en contra de la judicialització del procés i a favor de les solucions democràtiques. Aquesta posició s’ha vist debilitada per les declaracions dels seus referents estatals, en especial CCOO. Aquesta situació s’agreuja pel seu no suport a la vaga general en contra de la repressió i els judicis als líders independentistes. Això deixa sense gaire credibilitat la seva posició a favor d’una solució democràtica i en contra de la repressió. Cal que les direccions de la UGT i CCOO a Catalunya facin un pensament. Potser haurien d’haver donat suport a una vaga contra la repressió, una vaga “groga” –no pas una vaga estelada–, a l’igual que van fer el 3 d’octubre.

D’altra banda, la tesi que encapçala l’actual direcció de l’ANC de donar suport a un sindicalisme genuïnament independentista és una aposta que o bé va a molt llarg termini o bé està condemnant a mai tenir capacitat d’incidir en un sector on encara l’independentisme ho té difícil. Voler fer qualsevol cosa rellevant en l’àmbit sindical sense UGT i CCOO a Catalunya, avui i en els anys vinents és pura ficció. A més, dins de la UGT i CCOO hi ha independentistes, en minoria (segons una enquesta interna de CCOO, al voltant del 40% dels seus afiliats són independentistes), i deixar fora tota aquesta força és un absurd. Simplement la majoria d’independentistes sindicalitzats ho estan a CCOO o UGT, i això no sembla que estigui canviant gaire significativament. Eixamplar la base no és només fer “més indepes”, sinó també anar fent bascular els espais que compartim persones favorables i no favorables a la llibertat del poble català cap a posicions menys oposades a la idea d’independentisme. Les batalles mai es guanyen a la rereguarda o al centre del mateix exèrcit, sinó a la frontera i a la línia on es troben en contacte les forces pròpies i les rivals.