Quan la gent són les armes

Fa un any i mig, un govern sencer i una majoria de la mesa del Parlament, ara a l’exili o al banc dels acusats, van posar-se al capdavant del clam popular i, d’acord amb allò per a què van ser triats, van impulsar l’1-O. I quan el referèndum es va prohibir i ells van haver d’afluixar i desmantellar algunes previsions, la societat civil va agafar el relleu i ho va culminar amb el que seria una de les demostracions més massives de desobediència del segle al món.

La flamant –que rima amb indignant– candidata del PP per Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo, nomenada en l’espanyolíssima batalla amb Inés Arrimadas pel pastís castís a Catalunya, ha estat la primera aquests dies a admetre que és això el que va passar, i el que els fa por. L’Estat ja sap, i ella la primera, que l’1-O no va ser cap estirabot de quatre polítics il·luminats, com volen fer creure al judici per condemnar-los, sinó el fruit de la voluntat majoritària d’un poble que va empènyer. Tanta por li fa, de fet, que Álvarez no sols ho compara sinó que el troba molt més perillós que no uns militars traient tancs al carrer i entrant amb pistoles al Congrés el 23-F. És a dir, per a ella la gent són armes. Extraordinari autoretrat. Si encara es va quedar curta la interlocutòria de Llarena que assimila el 20-S a una presa d’ostatges amb trets!

Veient com la banalitzen, a aquests jutges i polítics i mitjans tant els fa realment si hi ha hagut violència, perquè de fet la veuen del tot acceptable si és per la unitat de l’Estat, com ho demostren en brandar l’article 8 de la seva Constitució. Els colpistes de debò, com que ho feien en nom d’Espanya, mereixen connivència; a qui cal aixafar és als demòcrates que en volen marxar votant. És l’única lògica que els mou. I que tots els mitjans justifiquen el fi suprem.