Anglesos

Mentre el Brexit descabdella els seus avatars penosament surrealistes, alguns anglesos segueixen pendents de les coses realment importants. El corresponsal a Londres del New York Times ha fet recentment un ampli resum de l’apassionant i aferrissat debat que s’ha generat al voltant de les cartes al director del Henley Standard. Henley és un deliciós poblet a la riba del Tàmesi on pescava, feliç, un George Orwell adolescent. A la premsa britànica, les cartes al director comencen, totes, amb el reglamentari “Sir,”. Com ja sap el lector, Sir seria equivalent en aquest context al nostre “Senyor”. Doncs bé, la intrèpida senyora Liz Hatch va fer la seva carta al director en aquests termes “Sir, per què heu de continuar utilitzant aquesta arcaica tradició de començar les cartes amb Sir? No soc de cap manera una feminista, però potser seria hora d’erradicar aquesta actitud sexista.” El director es va defensar immediatament, però en un gest cavalleresc va fer cas a la senyora Hatch i va decidir posar fi al costum. Potser no sospitava que li caurien al damunt multitud de cartes d’altres lectors defensant el manteniment d’una tradició tan “meravellosament passada de moda” i, no cal dir, dels que saben distingir entre el sexe de les persones i el gènere gramatical. Alguns es mostraren enfonsats anímicament veient que ja no els seria possible mostrar el seu degut respecte al director del diari amb la vella fórmula. Davant la reacció dels lectors (possiblement subscriptors de tota la vida) del Henley Standard, el director va rectificar i “amb el risc d’ofendre la senyora Liz Hatch” va decidir que de llavors endavant les cartes es publicarien amb l’encapçalament de “Sir”, o no, segons la voluntat del que l’enviés. Contra la sagrada tradició, el dret a decidir. En temps de Brexit s’han de fer equilibris de tota mena. Jo em quedo, però, amb una mostra de l’indomable esperit tradicionalista d’alguns anglesos que, no per això, perden mai el sentit de la ironia. És aquesta breu carta d’un lector que deixa clara la seva posició: “Sir, Seré breu. Fidelment seu.”