El sospir i la rialla

Escric aquestes ratlles en un moment en què al món occidental, si faig cas dels missatges que m’arriben a la bústia, s’està celebrant una cosa que en diuen el Dia Internacional de la Felicitat. Ho trobo tan beneit, que arribo a pensar que és de broma, fins que m’entra a la safata del correu una nota del meu Ajuntament en què anuncia una setmana sencera d’activitats per promocionar l’alegria als barris. No sé com es deu fer, això, però pel que sembla hi ha plans governamentals molt seriosos per acompanyar la població en la conquesta d’aquest sentiment, si més no durant els dies de campanya. Després, cadascú farà el que santament podrà amb la seva vida, escarbotant pels racons en cerca d’algun indici de cosa bona que li faci passar aquesta set de benaurança sense la qual ens sentim tan buits i desemparats i sense esma. Fa uns quants anys, estava de moda justament el contrari: contra la selfie riallera que s’estila avui, el prestigi se l’enduia el tipus fantasmal que arrossegava els peus, rendit a la desgràcia i el patiment. Era una adaptació del mite romàntic que havia instaurat Keats amb aquella oda meravellosa amb què donava la benvinguda a la joia i la tristesa, encarnades en el sospir i la rialla, per tal d’“escriure sobre la nit i el dia, tot alhora”. Però en algun moment la poètica es va tòrcer, sobretot a l’època dels realismes exacerbats, i es va creure que la nota sòrdida afegia un plus de veracitat a la narració, mentre que l’esperança era un indici de debilitat que només servia per fer ploriquejar senyores pàmfiles. Pere Calders, amb la seva enyorada ironia, va escriure llavors un article titulat “La tristesa com a estil”, en el qual expressava els seus dubtes que recrear-se en la galleda de les escombraries o el cove de la roba bruta fos, en literatura, una opció més sincera que ocupar-se dels aparells que procuraven benestar al comú de la gent, mal que fossin aquelles “màquines d’anar de pressa”, i citava a propòsit una frase de Montesquieu: “Som uns cecs que no sabem quan ens hem d’afligir i quan ens hem de lliurar a la joia, i mai no tenim altra cosa que una falsa alegria i una falsa tristesa.”

El dia de la felicitat universal, a casa meva, era just l’endemà del funeral de l’actriu Cristina Cervià. No ho plantejo com una contradicció, sinó com un reflex inevitable d’aquell infant jugant amb la calavera del poema de Keats. Estem tristos, a Girona, fa dies; flota damunt nostre una tristesa que res no aplaca, i els dies que vindran, amb aquesta pena incrustada encara a la boca, com un paper assecant, seran cada vegada més lluminosos, més transparents i blaus, i no tenir-la a prop, no sentir aquell riure esclatant seu, serà potser més intolerable i tot del que ara sembla. Però és així com treballa també l’amor.