Periodisme i poder(s)

El periodisme és un ofici egocèntric. No ens conformem a narrar fets sinó que sovint volem esdevenir notícia, en un bucle un xic enfadós. Aquest cap de setmana el programa Salvados conduït per Jordi Évole va comptar amb un grapat de periodistes de primera fila per parlar de l’abordatge del procés als mitjans de comunicació i del sexe dels àngels de la neutralitat en la transmissió d’informació. Val a dir que l’emissió competia en horari amb els Quatre Gats de Ricard Ustrell, que es van fer curts, tant pel lúcid testimoni de les filles de dos dels encausats en el judici del segle com per les aportacions d’un incommensurable Noam Chomsky. En fi, a Salvados hi va haver de tot. Els representants d’Antena 3 i La Sexta, com si a Catalunya no els veiéssim, van voler donar una imatge d’equidistància i fins i tot d’empatia envers els acusats, per bé que a García Ferreras se li escolaven les tendències pels descosits; Terribas li va fer un “això no toca” a Évole, que, greu error, havia disparat tan sols contra la conductora d’El Matí mentre encoixinava les qüestions per a la resta; la Lídia Heredia va estar esplèndida i en Cuní va pontificar com només ell sap fer-ho... Michel Foucault, que era un paio que en sabia un niu, de llenguatge i poder, va relacionar de forma magistral el primer amb el segon i va subratllar que el llenguatge no sols serveix per manifestar (o encobrir) un desig, sinó que el llenguatge per se és un objecte de desig. N’hi ha per rumiar-hi.