En direcció contrària

Al principi de la seva presidència, el president Pujol s’havia trobat més d’una vegada enmig de ciutadans protestadors, i en algun cas havia sortit prest del cotxe a enfrontar-s’hi amb abrandada dialèctica. Això era força excepcional, en una època en què la majoria de la gent preferia sortir de casa amb la indignació tractada, i no va ser gaire ben vist que la primera autoritat de Catalunya s’adrecés directament al populatxo sense cita prèvia. Se li va retreure que havia posat en risc la pròpia seguretat i algú hi va veure indicis d’un populisme que contrastava amb les estirades maneres de la Transició. Suara, el president Torra s’ha adreçat a dues dotzenes de persones que anaven a amargar-li un míting i hi ha mantingut un breu intercanvi de parers, que ha estat oportunament filmat, com tot avui dia. Deixem estar la pancarta que duien, que exhibia l’esotèric lema “Implementació o dimissió”, i adonem-nos que es reclamaven d’una facció manifestament il·legal i molt afeccionada a la interrupció del trànsit i a la crema de pneumàtics. El més elemental dispositiu de seguretat hauria d’haver evitat al president aquesta trobada, si més no per mor de la dignitat de la institució. Un polític ha d’estar disposat a parlar amb qui sigui i a negociar què sigui, però, home de Déu, en públic i acotant el cap! Un president no s’ha de justificar, ni ha de justificar la policia de Catalunya, davant un escamot de ventura, ho ha de fer davant del Parlament. I no, no poden estar en el mateix lloc el qui té el DOGC i els qui sostenen la pancarta.