Insults al públic

Durant les primeres setmanes del judici que es representa al Tribunal Suprem, nosaltres, des de la tribuna dels convidats o a través de la imatge televisiva, érem espectadors de la tramoia judicial. Ara són els acusats, amb els jutges i els fiscals, els que ens contemplen. El judici ha fet un gir, l’escenari ha canviat, com passa en les obres de teatre des que Peter Handke va estrenar Insults al públic i Julian Beck i Judith Malina van alterar les perspectives de les sales d’espectacles. Els testimonis cridats a declarar en forma de policies i guàrdies civils ens insulten, ens culpen. Som massa, som individus (com podem ser individus si som massa? O una cosa o l’altra), projectem odi, som violents, glopegem pólvora, som equiparables als terroristes, als traficants d’armes i estupefaents... Qualifiquen així els que es van manifestar davant la conselleria d’Economia el 20 de setembre del 2017 (jo no hi era, jo era al Teatre Lliure veient Nit de Reis) i els que vam anar a votar el primer d’octubre següent. “Vam”, “vaig”.

A les sis del matí d’aquell dia (antigament Día de la Exaltación del Caudillo, festa oficial) em vaig personar davant el col·legi que em pertocava. Hi havia gent que l’havia ocupat tota la nit perquè no tanqués. Hi vaig saludar la meva quiosquera, dona fràgil de tracte afable. A les set van venir dos mossos. Van inspeccionar el col·legi, Van aixecar acta. Les urnes i les paperetes van arribar quan ja s’havien desplaçat cap a un altre punt de votació. Vaig cometre l’error de relaxar-me. Havent-hi anat tan aviat podria haver votat dels primers, però em vaig distreure prenent un cafè i parlant amb uns amics, i milers de sufragistes em van passar al davant. Vaig fer quatre hores de cua. Gent jove, homes i dones grans, tots pacients. La cua serpentejava i constantment em trobava cara a cara amb un matrimoni que conec perfectament i que anava a votar en negatiu. Cada cop que els veig em trauria el barret en senyal de respecte. Ens van arribar notícies de pallisses policials en altres llocs, alguns molt pròxims. A Dosrius, l’alcalde va voler parlar amb els guàrdies civils, i el van enviar a l’hospital. Corrien rumors que la policia vindria cap a nosaltres. La cua es va multiplicar. Els que érem allí, ¿ens hauríem violentat més que els que tenen el “monopoli de la violència” i van armats per fer-la efectiva? Qui? La quiosquera? Els joves? Els grans? El matrimoni que va votar no? Jo? En Jordi Amat diu que cultivo la bonhomia. Muralles humanes? Un polvorí? Uns insurrectes? ¿Odi, si no van arribar els que l’incentivaven? Una mica de por i molta decisió. Torno a explicar aquell matí per si a còpia de sentir els testimonis del judici arribo a pensar que ho he somiat. Aquest és el meu vídeo, a disposició dels jutges.