LA GALERIA
Diminutius
Des de fa temps, però ara sembla que la cosa va in crescendo, observo (millor dit, escolto) sobretot en dos camps com són la meteorologia i la cuina, uns qualificatius que em fan grinyolar el cuc de l’orella. Intentaré explicar-me. Sobretot en els programes de meteorologia i de cuina a la tele, hi trobo un ús excessiu de diminutius. Ja saben: en el procés de la derivació, paraula obtinguda afegint a la paraula primitiva el sufix que indica disminució. La teoria potser és una mica enrevessada, però la pràctica és ben llisa: més d’una vegada m’he dedicat a comptar els diminutius que usa, per exemple, un dels homes del temps a TV3 en la crònica després del telenotícies. I el rècord són onze, un dia va articular-ne onze en poc més de tres minuts. Però hi ha més encara, perquè, a la disminució de la paraula, tot sovint hi afegeix un adjectiu que indica encara més exigüitat, i diu: “una petita borrasqueta”, “un petit dimoniet”, “una petita taqueta”. Si és borrasqueta, dimoniet o taqueta, ja és una cosa petita, no sé per què hi endinya encara el qualificatiu de reduïment.
I la cuina. Amb la cuina també hi sovintegen expressions com “ben fregidet”, “pesolets”, “ben rosset”, “patatonetes”, “allets”, etc. En castellà, l’ús de diminutius a la cuina és més evident i habitual que en català però, tot i que en això de menjar soc ben internacional i no gens independentista, crec que abans de res cal fer atenció a la cuina nostrada. Ves per on, però, en aquest camp la cosa no m’escandalitza tant ni sembla tan greu, perquè les expressions pronunciades mentre es cuina són la premissa o causa de l’efecte final a taula. En un plat gros com un orinal de família nombrosa, hi apareixen dos minúsculs talls de peix o de carn o d’alguna cosa, envoltats de puntets de colors en forma de gota, són salses que acompanyen el soi-disant plat, concentracions esquifides de mostassa, maionesa, puré de pastanaga o remolatxa, una mena de pluja menuda i escassa que decora el conjunt. Davant d’aquestes llepolies tinc més desitjos de retratar-ho, que no pas de clavar-hi els queixals.
Potser de tot plegat en pot sortir una deducció falsa, però els diré que no és pas que un servidor sigui filòleg o “llenguado”, que deia un figuerenc llibreter de la Rambla referint-se als savis de l’idioma. Res de tot això, només soc un espectador que intenta fixar-s’hi una petita mica micona miqueta.