Un matí al museu

Fer vida als museus, ves quina cosa, però un dissabte al matí et faries creus de la quantitat de gent que, per més bon temps que faci a fora, per més que el sol esclatant d’abans de migdia inviti a asseure’t a una terrassa a prendre, com se’n deia abans, l’aperitiu (gasosa, xips i olives), per contrarestar el corrent fi d’aire polar que ha vingut a suspendre l’avançament de la primavera; per més que tot inviti a ser a qualsevol altre lloc i no en alguna d’aquestes dependències fosques de l’antic palau episcopal, aquest dissabte el Museu d’Art de Girona és un anar i venir de gent que s’encanten per les sales davant d’algun quadre preferit, emocionats per la bellesa bosquetana de les marededéus trobades, embadalits per la fusteria refulgent dels retaules gòtics i barrocs. Avui hi ha, a més, una de les converses organitzades a l’entorn de l’exposició temporal sobre Mela Muter, i unes quantes persones que just ara acabaven la visita guiada amb la comissària Susanna Portell aprofiten per quedar-se a escoltar la directora del museu, Carme Clusellas, que està llegint textos de Bertrana, Palol, Ruyra i Montsalvatje a propòsit de Cases vora el riu, el més conegut dels quadres que l’artista va pintar a Girona el 1914. Tots parlen de les cases de l’Onyar com d’una postal decrèpita, un racó d’immundícia que només semblaven estimar els pintors, però a Mela Muter li surt un paisatge que dansa, entre dos arbres per bastiments, amb les façanes aixecant-se les faldilles perquè no se les emporti el llot verdós corrent avall. Un verd força més pàl·lid, gairebé un gris emperlat, apareix a la paret de fons del retrat del galerista Josep Dalmau, que em recorda tant, perquè el sol tenia avui fiblades polars i perquè acabo de llegir un assaig de Joan Foncuberta sobre les “imatges que pateixen”, aquelles fotografies recuperades d’una expedició sueca a l’Àrtic el 1897, tan agredides per la humitat i el fred, que a les plaques només quedaven espectres de neu. Com que entre el públic hi ha uns quants amics del Vallès, la directora del museu, que n’és paisana, els dedica jovial, com si els hi dictés el rajolí d’una font, els versos de les Corrandes d’exili que fan allò de “tres turons fan una serra, / quatre pins un bosc espès, / cinc quarteres massa terra. / Com el Vallès no hi ha res.” I acabem així, enriolats i feliços, com si fos la cosa més natural del món passar un matí entre quadres de Mela Muter, llegint Ruyra i recitant Pere Quart. Encara ens quedem xerrant una bona estona al vestíbul, de l’Àrtic i dels oblits, de poesia i d’exilis; ens hi estem tant, de fet, que Carme Clusellas té temps d’acompanyar els amics vallencs a veure l’exposició. Un d’ells en torna amb els ulls plorosos d’emoció. A vegades, per més de tort que te’l miris, aquest món és preciós.