Pacifisme violent

El judici de l’1-O a la sala segona del Tribunal Suprem s’està desenvolupant de manera ignominiosa i alhora perillosa, no únicament pels nostres polítics empresonats, sinó contra el propi procés i les seves eines de dinamització popular. El president Manuel Marchena, format en la prestigiosa Universitat de Deusto, i els sis magistrats que l’acompanyen en el macrojudici mediàtic, sembla que tenen un full de ruta marcat: establir un precedent penal que converteixi les multitudinàries manifestacions de desobediència civil en una conspiració premeditada contra l’Estat.

Nosaltres podrem apel·lar a les formes de resistència dels Gandhi, King i Mandela i al·legar que els únics que van exercir la violència física van ser les forces de l’ordre, però al final d’aquesta llarguíssima desfilada de testimonis policials hi ha una fita: demostrar que en el segle XXI i amb el suport de les xarxes socials i les noves tecnologies de la comunicació, es pot conspirar contra l’Estat incitant a crear muralles humanes infranquejables. Albiro una estratègia que acabarà pervertint el concepte de violència física pel de “violència ambiental”. Els magistrats podrien intentar construir un relat en forma d’opa ideològica per diagnosticar els fets de l’1-O com provocats per un “pacifisme violent”. Un oxímoron pervers. He llegit per internet reflexions unionistes fatxes com aquesta: “Los independentistas catalanes que dirigen el ‘procés’ saben que ya no es posible en el siglo XXI levantarse en armas o crear una ETA, como lo intentaron con Terra Lliure. Ahora quieren ejercer la violencia contra el Estado utilizando las armas modernas: las redes electrónicas y el pacifismo.” Els magistrats del Suprem podrien intentar establir jurisprudència en el dret penal internacional acusant els líders de l’1-O d’una conspiració (més difícil de controlar que la violenta) basada en “Els carrers seran sempre nostres!”. Res del que està succeint a la sala segona del Suprem s’entendria si no es busqués una sentència condemnatòria exemplar que tingui el suport callat dels estats industrials del G-20. Una sentència que freni els moviments d’alliberament del planeta quan intentin revoltar-se contra els estats autoritaris; que indirectament afavoreixi l’extrema dreta, però també els socialdemòcrates i liberals que no volen que la síndrome catalana s’exporti i amenaci estructures i oligarquies dominants.

al Tribunal Suprem barrinen sobre si internet ha esdevingut una arma clau utilitzada pels “sediciosos”. Mentrestant, la Generalitat atorga el XXX Premi Internacional Catalunya a Victor Cerf, un dels seus pares. El tecnòleg junt amb Robert Kahn va desenvolupar, la xarxa militar Arpanet, al servei del Department of Defense dels Estats Units, predecessora d’internet. “Echelon”, “Carnivore” i “Prism” esdevindrien els monstres resultants del ciberespionatge; gegantines gàbies d’intercepció de missatges xifrats al servei dels estats com vaig descriure en la meva primera novel·la Acció Paral·lela (La Magrana. Les ales esteses, 1984). En el discurs que mister Cerf va pronunciar al Palau dedicà més temps a parlar de les seves preferències de vins catalans que de la greu situació política que patim. Va defensar l’ús d’aquesta tecnologia com una eina a favor de les llibertats (versió propagandista), però es va cuidar molt bé d’advertir-nos que alhora pot ser una ratera per als líders independentistes.