Tribuna
Obsessió pel rendiment
El filòsof coreà Byung-Chul Han (1959), una de les veus filosòfiques més innovadores que han sorgit a Alemanya en la darrera dècada, ha fet una diagnosi molt acurada de la circumstància que ens ha tocat viure. Segons ell, vivim en el que anomena la societat del cansament, un entorn que esgota les persones com a conseqüència de la hiperacceleració de la vida quotidiana i de la cultura del rendiment en la qual estem immersos. L’obsessió pel rendiment, en tots els plans de la vida, però especialment en el laboral, té com a conseqüència una societat de cansats que necessiten tot tipus d’estimulants per poder suportar cada jornada.
La fatiga és el resultat de l’obsessió pel rendiment. La recerca del rendiment és, a la vegada, la conseqüència d’un sistema neoliberal d’abast planetari que té com a principal lema assolir la màxima productivitat amb el mínim cost possible. El ciutadà s’explota a si mateix per assolir el màxim resultat, per obtenir el màxim rendiment del seu talent amb el mínim temps possible. Si aconsegueix resultats, té èxit i notorietat social. En cas contrari, advé la frustració. Per assolir aquests cobejats béns, és capaç de sotmetre’s a si mateix i als seus subordinats a un ritme de treball hipertrofiat que té, com a conseqüència, la fatiga.
Formem part d’una societat de l’excés i de la desmesura (de la hybris en dirien els filòsofs grecs) que té, com a conseqüència, la fatiga, el cansament i l’esgotament mental i físic. Es parteix del supòsit que tot és possible i que, si hom és capaç de domesticar la seva ment i el seu cos, de dominar-los a la perfecció i d’extreure’n tot el seu potencial, pot assolir els propòsits que imagini.
En l’imaginari col·lectiu, s’espera que cada ésser humà sigui el més productiu i rendible possible. L’imperatiu del rendiment, portat a les darreres conseqüències, produeix el trencament de la persona, de les comunitats afectives i dels ritmes naturals de vida. Es tracta d’una autoexplotació, d’una sobrecàrrega infligida per un mateix sobre un mateix.
La lluita per excel·lir en el mercat i per sobreviure en la intensa i extensa hipercompetitivitat té, com a conseqüència, un augment de la càrrega i dels ritmes de treball. El resultat d’aquesta lògica infernal és un món que es mou veloçment i que és incapaç d’escoltar. El temps no productiu és un temps perdut i el temps perdut està socialment censurat. ¡Prohibit perdre el temps! Qualsevol interstici que obri la ment a la meditació, a la reflexió, a la interrogació, al que Martin Heidegger anomena el pensament meditatiu, és, sistemàticament, castrat.
S’accepta el temps de desconnexió, però solament com a mecanisme per recarregar les piles i tornar a l’activitat. De les tres activitats humanes descrites per Aristòtil, la contemplació, l’acció i la producció, la primera ha quedat atrofiada i, en canvi, l’acció i la producció són hipertrofiades. El pensament instrumental ho envaeix tot i la conseqüència d’això és un esgotament mental i físic que solament es pot resistir mitjançant la ingesta de tota mena de substàncies que poden activar, de nou, la maquinària. Com a conseqüència d’aquest sistema de vida, algunes activitats humanes, com la contemplació o l’escolta perden la seva raó de ser i subsisteixen en la marginalitat.
La dansa és un luxe en la societat del rendiment, però també ho és la conversa distesa, la lectura, la contemplació, la divagació, el gaudi musical, l’exercici de la filosofia. Es produeix una pèrdua de la capacitat contemplativa i això té, de retruc, com a conseqüència, la histèria i el nerviosisme de la moderna societat activa.
Enfront d’aquesta tendència imposada en l’imaginari col·lectiu, el filòsof coreà ens exhorta a aprendre a mirar de nou, a escoltar de nou, a sentir de nou.