Tribuna
Populisme intel·lectual
Milena Busquets ha parlat fa poc en un article de populisme intel·lectual, i hi afirma que avui dia, si ets intel·ligent, culte i educat, i a més a més, atractiu i ric, el millor que pots fer és dissimular-ho. És necessari, continua dient, demostrar que un és humil, senzill, populatxer, i si pots anar amb boina i una safata de magdalenes. He pensat immediatament en Teresa Pàmies. Una escriptora humil, autodidacta, de família pagesa i pobra. Crec que totes dues estarien d’acord en un aspecte bàsic: no facis veure el que no ets. I potser també estarien d’acord que hi ha diferents classes socials, que el proletariat existeix potser en unes condicions encara més crues perquè hem perdut el nom de cada cosa sota el macrosubstantiu de la globalització. Ser pobre o ric no és una qüestió d’estil. I a tot això em pregunto quan hem passat de la cultura popular al populisme. Crec que la cultura popular no és una falsa cultura erudita ni té a veure amb ser vulgar. És cultura popular els Carmina burana del segle XII, el tango, els boleros, els grafits, el jazz, la millor literatura que beu de la tradició oral, la música de cobla, i el so de la gralla. El cante jondo és un exemple de cultura popular no majoritària que busca auditoris petits i que tant va inspirar Lorca. La cultura popular ha servit d’inspiració a Bartók, Kodály i Marçal. Potser hauríem de poder distingir entre cultura popular i la cultura que volen imposar al poble. Grans companyies que han decidit què convé al poble des dels estaments rics i privilegiats, els qui han volgut decidir què ha d’agradar a aquell paio de la boina i safata de magdalenes a la mà. La cultura popular, la de veritat, no té a veure, necessàriament, amb banalitat ni buidor. Així s’entén que Teresa Pàmies digués que volia ser una novel·lista per a tothom, una novel·lista de porteres. Sense vergonya ni sense renunciar a la qualitat i les ganes de posar llibres a l’abast de tothom.
Quan era jove, a la facultat un professor em va dir que jo no hauria d’estudiar, que la fi de la universitat era admetre gent de la classe treballadora com jo, que després de treballar tot el dia encara teníem la gosadia de voler a anar a classes... que la gent com jo no podia tenir el nivell perquè no teníem temps material per estudiar com calia. Que la gent de la meva classe enfonsarien el nivell acadèmic. Potser ha enfonsat més el sistema educatiu la impossibilitat de suspendre els qui no tenen el nivell per tal de no perdre clients, que no pas la classe treballadora, amb un gran anhel per aprendre. Com deia la Teresa Pàmies, potser és un tema de convivència: “Es tracta de conviure explotats i explotadors, mentre no estigui plantejat– i no ho està– el canvi del sistema socioeconòmic.”