Desaparellaments

Alerta quan una economia es beneficia d’una situació a costa d’una altra amb la qual comparteix una suposada unitat. Com les parelles que fan vida en comú però que no tenen interessos compartits: tard o d’hora les disfuncions fan qüestionar el propòsit que els uneix. Això li passa avui a la Unió Europea, aquest gran projecte inacabat que si bé ha allunyat els europeus de la guerra (qui ho recorda ja, avui?) a través de compartir el lliure moviment de persones i mercaderies, es manté qüestionada pels efectes que provoca en el benestar dels països que la integren.

La raó de bona part del decoupling (desaparellaments) observats rau en el fet que els estats mantenen dinàmiques econòmiques que els porten a divergir en les decisions del dia a dia. Així, la inflació difereix entre estats, també les seves ràtios de deute públic, el balanç energètic o el sanejament dels comptes públics. En aquestes circumstàncies, les polítiques econòmiques que van bé a uns no sempre van bé a d’altres.

Quan Espanya entrà a la moneda única i continuà mantenint una inflació superior a la mitjana dels seus socis, tot i fruint d’un tipus d’interès únic amb una reducció de les primes de risc (que deixaren de ser pròpies del país i dels seus comptes), emergiren els tipus d’interès reals negatius. I s’inicià l’elevadíssim endeutament espanyol. No palanquejar-se davant de tipus d’interès tan baixos equivalia per a molts a mostrar ineptitud emprenedora. D’aquí que molts CEO es van llançar a la compra a crèdit, entrant en sectors empresarials desconeguts o incentivant algunes economies familiars a treure els peus del llençol. És clar que la simètrica té avui menys sentit encara. La no retribució de l’estalvi que veu el seu valor real erosionat pel pas del temps, amb tipus d’interès a llarg fins i tot més baixos que els presents, malgrat la incertesa del futur, són símptomes de quelcom que resta avui fora del sentit comú.

Les infidelitats de les parelles tard o d’hora es paguen. No poden viure sempre enganyades. Espanya, dintre de la Unió, fa un temps que va de llest. El govern conservador del Partit Popular s’ha portat molt malament amb els seus socis, per a escarni de portuguesos i italians, practicant una cosa distinta al que predicava. Des de posicions suposadament liberals ha engreixat la despesa pública gastant el que no ha ingressat mai. Via dèficits públics reiterats ha portat el nivell del deute públic a la grandària del propi PIB.

Un keynesianisme bastant groller que ha estat reconegut ja pels més falcons del partit conservador, ha acabat fent que al ministre del moment, Cristóbal Montoro, fos desqualificat com a “socialdemòcrata” a manera d’insult. Alhora, el responsable d’Economia de l’època presumia a Brussel·les, quan formalment se’l renyava pels incompliments dels programes de sanejament del dèficit. Però que saltant-se les regles de despesa “a la torera”, Espanya creixia més que els socis castigats italians, grecs i portuguesos, i que la mateixa mitjana de la Unió.

És Clar que l’estabilitat de l’euro necessitava els ajustaments demanats pels seus responsables si havia de ser creïble; però aquesta és una qüestió de mitjà i llarg termini que, als polítics espanyols del curt-terminisme, no sembla importar gaire. Al cap i a la fi, el compromís amb l’euro mai ha superat la gelosia dels estats de no perdre la política fiscal, sense la possibilitat de devaluar ja la moneda pròpia. Com a resultat de la situació viscuda, l’economia espanyola, avui endeutada fins a les celles, es beneficia del fet que a les seves parelles més potents les coses no els vagin bé. Es retarda així la pujada de tipus d’interès i el cost financer que ens espera als contribuents es posterga. I, desaparellats, qui dia passa, any empeny.