Comprar a granel

Fa temps que ho intento, però no me n’acabo de sortir. Procuro tenir sempre a mà una bossa de cotó i bossetes de paper a dins, per estalviar-me els plàstics quan vaig a comprar; a més, vaig carregada amb cistells al portaequipatges del cotxe. No em posis safata, acostumo a dir, embolica-m’ho amb paper. Tot i això, quan demano que em tallin formatge o embotits, per exemple, per evitar les llesques envasades que s’ofereixen com una presentació inevitable i cada vegada més abundant, acabo arreplegant sense voler algun plàstic. La compra acostuma a quedar anxovada dins una bossa plastificada, sense que tinguis temps de dir que no la volies, perquè interpreten que és més higiènic –quan es tracta de botigues especialitzades– o bé perquè estan obligats a enganxar-hi l’etiqueta amb el preu, si és un supermercat. La darrera vegada que he necessitat formatge tallat per a una celebració de més de cinquanta persones m’he trobat que la dependenta de la botiga de proximitat on vaig fer l’encàrrec havia posat una làmina de plàstic entre llesca i llesca! Hem arribat a extrems absurds. I la situació no varia gaire a l’hora de comprar qualsevol tipus d’aliment, sobretot si és preparat. El més escandalós és veure fruita envasada, a vegades una trista mandarina dins un taüt de porexpan. La situació ha arribat a un límit insostenible (llegeixo que al nostre país un 40% de totes les escombraries generades corresponen a embalatge, que és una barbaritat). Molts comerciants intenten fer el pas i canviar plàstics per bosses reciclables o de paper, però l’encariment de costos que això suposa tampoc ajuda gens les petites botigues, prou escanyades per la magnitud de l’oferta amb què competeixen els supermercats circumdants.

Les grans cadenes semblen tenir carta blanca en tot; potser fan pagar la bossa de plàstic al final del recorregut, però tinc la impressió que han augmentat els envasats en totes les seccions. Em sembla una presa de pèl. És cert que hi ha productes ben difícils de transportar, que ens situen en un punt d’inflexió, si volem que la situació millori substancialment. Comprar en botigues de proximitat i comerços on es venen els productes a granel ens obliga a repensar els envasos i portar a sobre recipients que ens han de servir per transportar els aliments (petits sacs per a llegums i arròs, cassoletes o tuppers per a aliments preparats, bosses de material reciclat...). D’un temps ençà s’ha posat de moda la tendència de comprar a granel i han nascut botigues especialitzades en això. Encara que no acabo de veure que això s’imposi, en absolut, sinó que continua essent un fet molt minoritari, la situació global ens hauria d’encaminar a un canvi de paradigma, no pas dictat per cap moda sinó com a via d’estalvi d’escombraries inútils que contaminen la terra. Particularment, veig que tot i el que faig, acumulo molts residus, massa. Sovint em revé a la memòria com comprava la meva àvia, que arribava a casa amb el recuit embolicat dins una fulla de col o la llet dins la lletera. Com pot ser que ens hàgim allunyat tant de costums ecològicament sostenibles? Quantes polítiques inútils, quants interessos econòmics i quant d’esnobisme i excés de comoditat ens ha dut fins on som ara? A vegades recular pot ser avançar. Em torno a fer per enèsima vegada el propòsit d’aplicar el reciclatge a fons a la meva vida, sabent que la inèrcia i les polítiques econòmiques ens van en contra a tots els qui ho estem intentant.