Flors de maig enquistades

El mes de maig és, tradicionalment, el mes de les flors. I n’hi ha un tipus que només treu el cap quadriennalment. El mes de maig de cada quatre anys floreix, mostra la seva esplendor i després comença a pansir-se i desapareix. Mentre aquesta flor no hi és, de tant en tant algú se’n recorda. És un pensament efímer que s’anirà fent fort a mesura que el mes de maig de torn s’acosti. I cada poble té la seva. Alguns municipis, fins i tot, en tenen rams sencers. Evidentment, de mes grans i de més petites. Aquestes flors floreixen, sempre, per les municipals. Aquell període en què tots els alcaldables de Barcelona insistiran en la necessitat de refer de dalt a baix la Via Laietana. O els candidats de Girona recordaran com d’important és que hi hagi coordinació amb els pobles de l’entorn per articular una àrea urbana potent. A Tarragona, l’alliberament de la façana marítima. Són només tres exemples, d’aquestes flors. N’hi ha molts més. Lleida, Manresa, Vilafranca del Penedès i la resta de poblacions tenen les seves pròpies.

Però arribats en aquest punt, un reflexiona: si aquestes flors són tan necessàries, si són de tanta importància i si hi ha un consens generalitzat que s’han de tirar endavant, per què cada quatre anys parlem del mateix? Per què la Via Laietana segueix plena de trànsit i amb voreres estretes i fetes malbé? Per què els pobles de l’àrea urbana de Girona segueixen anant a la seva doblant serveis i mancances? Per què a Tarragona continua passant el tren per davant de mar? Si és que es tracta de projectes impossibles de fer, estalviïn-nos haver-los de tornar a sentir, senyors candidats. Si és que es poden tirar endavant, arremanguin-se i s’hi posin. Però no continuïn torpedinant la ciutadania amb temes vells. Facin propostes noves, engrescadores. Perquè els ciutadans, d’aquestes flors enquistades, n’estem farts. I sincerament, aquesta campanya fa mandra. Molta mandra.