Tribuna
Democràcia prostituïda
Des de 1976 no s’havia viscut una escenografia semblant del procés democràtic. Des de la desaparició del dictador Franco no s’havien conjurat tants elements per qüestionar la seguretat i el futur de la societat espanyola. Des de 1934 (els fets d’Octubre) Catalunya no havia convulsionat el paisatge polític espanyol com ara. I des de maig de 1968 –bressol de tots els mals segons el recent article del papa Ratzinger (“La Chiesa e lo scandalo degli abusi sessuali”, Corriere della Sera, 11 d’abril de 2019) no s’havia produït una crisi semblant dels valors morals i ètics, d’un sistema corrupte que amenaça destruir els fonaments de les nostres societats occidentals.
Ni és alarmisme, ni és l’apocalipsi: simplement és la verificació d’una fenomenologia que transcendeix ja la nostra capacitat de resistència. Si al 1989 una sèrie de factors conjunturals (la convergència de quatre protagonistes particularment lúcids en el lideratge mundial, com Joan Pau II, Gorbatxov, Margaret Thatcher i Ronald Reagan) van dinamitzar la gènesi derivativa dels elements estructurals: evidència del fracàs comunista, intel·ligència d’un capitalisme de tall humà i social, cansament de Centreeuropa per l’escàndol del mur de Berlín, desintegració del Pacte de Varsòvia, etc. les conseqüències van ser la liquidació del món bipolar i la gènesi de la multipolaritat en l’ordre internacional que ens ha conduït a l’heterogeneïtat de les ideologies desnaturalitzades –jo diria dessacralitzades– i a la mistificació dels sistemes usuals. És a dir, Rússia ressorgeix de la mà de Putin –la intel·ligència més astuta del tauler polític d’avui– estableix una pseudodemocràcia de les elits que li confereix estabilitat; la Xina provoca un terratrèmol en els mercats mundials gràcies a la seva aporia practicada de capitalisme gestionat pel comunisme (sense conat de Democràcia); USA en mans d’un arbitrari amoral i primari que només apel·la al profit, a la llei de la utilitat i al regim subjectiu de les necessitats alienes; la UE en una absoluta confusió d’objectius, sistema de valors, desubicació en el tauler internacional i pèrdua de rumb, mentre és pacíficament envaïda per masses migratòries que mudaran la seva morfologia, les seves creences o descreences i la seva cultura a la volta de 25/30 anys. En aquesta tètrica confusió, només emergeix una llum, demogràficament inquietant, que és el protagonisme hegemònic en la societat i en els mercats d’una Àsia imparable.
Vaig publicar fa uns anys en L’Osservatore Romano (Vaticà) un article sobre Euràsia. Era inevitable l’hegemonia demogràfica d’aquell continent i les seves masses de milers de milions d’habitants que inexorablement necessitarien trencar les costures dels seus límits geogràfics. La primera operació expansiva seria a Europa: per afinitat física, per tradició històrica i per continuïtat continental: Euràsia. Cap novetat per a mi aquest llibre que acaba d’aparèixer i que comença ja a commoure les consciències, de Parag Khanna, titulat In the future, Euràsia will rule the world. Tot ens condueix a un canvi de l’hegemonia mundial. Europa abocada a la seva inefable decadència, objectiu de nous “bàrbars” com en el segle V amb les invasions euroasiàtiques que van liquidar l’Imperi Romà per causes endògenes (descomposició moral) i exògenes (la superioritat “moral” i física dels invasors). No podem oblidar aquella anàlisi d’Unamuno al pròleg de la seva novel·la Niebla: “El comienzo de los pueblos es guerrero y religioso, la espada y la cruz. Después se sofistican con lo erótico y metafísico.” I en això estem davant la ceguesa dels intel·lectuals i dels poderosos.
Es qüestiona la democràcia formal i es ressent la convivència; s’imposa el número sobre la qualitat; s’immolen els principis que fonamenten la nostra civilització davant el déu dels diners i de la vida epicúria; es perverteix el sentit de l’interès col·lectiu per l’ambició personal; es premen els valors de la utilitat i es posposa la prevalença dels interessos de la comunitat en favor del simple egoisme de l’ambició i de les riqueses. Que el 10% de la població acumuli el 90% dels béns. Si la bretxa no deixa de créixer, de quina democràcia estem parlant? Si el sistema ha degenerat fins a dipositar el poder real en mans dels menys, que determinen les conveniències dels altres, de quina democràcia parlem? Si retornem a les elits superpoderoses que imperen en els estats i en l’aplicació del mètode democràtic, no seria més adequat parlar d’una pseudodemocràcia feudalista?
Aquest quadre d’alguna manera es correspon amb la teoria de Piquetty sobre “les elits extractives”, que són les que controlen els interessos pressupostaris de la nació de manera escandalosa, amb conductes de màfia refinada. A Espanya ja succeeix, com a Rússia, o USA, o el Mèxic pre-López Obrador. Els ciutadans, conscients o inconscients, acaben sucumbint a aquest sistema de democràcia formal prostituïda. Tenia raó Aristòtil amb això del “govern dels millors”? Paradoxalment és així, donat el que resulta del vot, a Espanya i a Catalunya, és el govern dels mediocres; fet i fet dels pitjors. Decebedor.