Divendres Sant

La casualitat ha volgut que un dels fets més inèdits dels últims temps polítics torni a caure en Divendres Sant. Ja és anormal que un líder polític estigui a la presó per promoure una votació, ja és anormal que no el deixin sortir per fer campanya, ja és anormal que el judici que li estan fent no s’aturi durant període electoral i ja és anormal que un dels partits que concorren a les eleccions sigui acusació en aquest judici. Però també és anormal que hi hagi campanya electoral en plena Setmana Santa. Tots aquests factors polítics, judicials i de calendari han desembocat en una mena d’atzar que permetrà poder tornar a escoltar Oriol Junqueras i que ressusciti mediàticament en Divendres Sant. Més enllà de les conyetes que sortiran de manera espontània per aquesta coincidència místico-política, el cert és que el dia de més recolliment de tot l’any per als cristians és una jornada propícia perquè l’establishment faci públiques aquelles coses que suposen empassar-se un gripau. La legalització del Partit Comunista d’Espanya va ser un 8 d’abril, el Divendres Sant del 1977. En aquella època, i en absència de xarxes socials i diaris digitals, el govern d’Adolfo Suárez va intentar minimitzar l’impacte confiant que les processons calmessin el fervor dels que no volien veure els comunistes ni en pintura roja. I el 10 d’abril del 1998 –un altre Divendres Sant– es va signar, a Belfast, un acord històric entre els governs britànic i irlandès, així com unionistes d’Irlanda del Nord i exdirigents de l’IRA i el Sinn Féin. I potser també es va buscar una data tan simbòlica per als cristians (catòlics i protestants) perquè les respectives comunitats païssin les renúncies que comporta tot intent d’enterrar un conflicte. Continua fent tota la pinta que això de demà amb Junqueras, Soto del Real i l’Agència Catalana de Notícies és, efectivament, fruit de l’atzar, però també fa tota la pinta que a més d’un ja li ha anat bé que demà sigui Divendres Sant.