O endavant o endarrere

Tots els catalans sabem que, al nostre país, res no serà mai més com abans de l’1-O. Ni tan sols si ajupíssim el cap submisament per a acceptar que la nostra determinació sobiranista s’hagués estavellat contra el mur d’una Espanya més unida contra Catalunya que a favor de la democràcia. El referèndum d’autodeterminació i, sobretot, l’arrelament popular que va fer possible portar-lo a terme i sumar més de dos milions de vots favorables, ha deixat una petja indeleble. En tots els que tenim la seguretat d’haver iniciat un camí de no retorn i també en aquells que es consideren investits per preservat la unitat de l’Estat espanyol: el rei, les forces armades i de seguretat, la judicatura i la casta política que sap que aquest manament és el més irrefutable de tots si vol continuar compartint el poder amb qui realment l’administra Pels primers, l’autonomisme és una pantalla passada; pels segons, un excés d’autogovern que ara convé retrocedir perquè el brot perenne de sobiranisme que duem a dins els catalans no conservi instruments ni institucions on arrapar-se. Vox, el Partit Popular i Ciutadans no es conformen amb les sentències severes d’una judicatura en sintonia ideològica i volen que el càstig sigui més devastador i més exemplar. L’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola els serveix de pont d’armes per a assaltar les institucions, els mitjans de comunicació públics, l’escola i els Mossos d’Esquadra. Però per donar carta cabal a aquesta ocupació i per coaccionar les temptacions del PSOE i de Podem, els cal estendre la convicció que Catalunya és un escenari apocalíptic. Per això menteixen compulsivament i propicien provocacions. Aquestes eleccions, per tant, també són un referèndum: o endavant o endarrere.