A favor de l’‘spoiler’

Als anys seixanta i setanta no tenia retop. Quan et perdies un capítol d’una sèrie de televisió, si volies saber de què anava, o te l’explicaven, o t’havies d’esperar un mínim de tres anys perquè la reposessin, o, en el pitjor dels casos, estar atent que arribés el vídeo 10 o 15 anys després i comprar la sèrie sencera en VHS. No només no estava mal vist que et fessin cinc cèntims, sinó que ho exigies. Fins i tot el gran reclam per apuntar-te a veure una sèrie és que algú amb gràcia te la relatés amb pèls i senyals. També l’anomenat boca-orella cinematogràfic s’ha basat tradicional en el relat dels moments més destacats de la pel·lícula. Ara ningú vol que li expliquin res.

Amb les plataformes digitals es pot veure de matinada el primer capítol de Jocs de trons a la mateixa hora en què s’estrena mundialment. També es pot posar el despertador una hora abans del teu horari habitual i veure l’episodi abans d’anar a treballar. O abans de dinar, berenar o sopar. O el cap de setmana abans que emetin el segon capítol. O esperar a veure tota la temporada d’una tirada. Però, si aïllar-se de qualsevol informació és una quimera, quin sentit té impedir que t’expliquin que han donat una inesperada notícia a Jon Neu? Per a qui no tingui plataforma digital o no li funcioni el despertador és un problema de la seva incumbència, no una argumentació moral perquè qui s’esplaia explicant allò que el fa feliç hagi de callar. L’spoiler, quan s’anomenava “no explicar el final de la pel·lícula”, podia tenir sentit, tot i que l’exageració de tot això portava a haver de callar el final de Moby Dick. Ara, quan de bon matí, si ningú t’ha explicat res, ho farà algú de l’equip del Basté o sinó les xarxes socials, per què no fer spoilers? En un món en què podem veure a l’instant com es crema Notre Dame, i en el segon instant rebre tota mena d’acudits sobre el tema, com es pot esperar que la gent tingui la boca tancada amb allò que ja s’ha avançat als altres?