Distorsions

Diu Piera Sonnino a La noche de Auschwitz (Ardicia Ed.) que una de les moltes càrregues que va patir la seva família els dies previs a la seva captura per part dels nazis era –tradueixo lliurement de la versió en castellà–, “la particular atmosfera de deformació de la realitat, una de les característiques del feixisme”. Feixisme. Un mot desgastat que aleshores servia per definir el Mal en majúscules perpetrat per l’espècie humana, i que ara ja no és més que un roc llancívol entre faccions. La paradoxa és que avui els que més usen el terme són just els que més bé han après aquesta estratègia de distorsió.

Ja no hi ha espai per al llirisme en aquesta campanya política perpètua en què vivim, envoltats de discursos que estrafan la realitat i l’adapten al relat que més convé. Coneixem bé les tesis de la ultradreta sobre els immigrants, les dones o els independentistes, presentats com a delinqüents de facto. Aquests els veiem a venir. Però n’hi ha d’altres, els presumptament demòcrates, que utilitzen les mateixes eines de distorsió dels fets i que es creen els seus propis escenaris d’enfrontament per poder-se dir víctimes de la maleïda paraula, sigui a Amer, Tortosa o Torroella, tant se val. Plató deia als seus Diàlegs que l’art dels sofistes no era altre que el de fer diners a través de la discussió, com a part de l’art de controvertir i d’adquirir, en aquest cas, poder. Cal anar alerta amb els nous sofistes, perquè ells hi tenen molt a guanyar i nosaltres, molt a perdre.