Vot dispers

La democràcia és un sistema de govern, no una manera segura de solucionar

els problemes, ni un mètode per assolir la felicitat. Val la pena recordar-ho en el temps de les promeses, quan ens demanen el vot de la nostra vida. Res que sigui realment decisiu no es posarà mai a votació, però està bé tenir representants que defensin els nostres interessos en lloc d’esperar que ho faci un governador civil vingut de llunyes terres; la pregunta és fins a quin punt estan per la feina: les llistes tancades tenen un efecte inhibidor. No és estrany que el desencant i la decepció persisteixin al llarg de tantes legislatures. Aquesta vegada diuen que hi ha molts indecisos, gent que no sap o que no vol dir què votarà. La dificultat del pronòstic provoca el nerviosisme dels polítics, i això els pot fer fer cops d’efecte a última hora que solen ser molt ridículs. L’elector hauria de conservar la sang freda a l’hora de votar, o de no fer-ho –votar és un dret, no un deure–, perquè els polítics, tots, juguen a escalfar-lo fins que s’animi a emetre un vot de càstig, amb odi visceral. I acostumar-se a canviar de vot, i d’opinió també. Els partits tendeixen, com totes les marques comercials, a fidelitzar el client i a fer-lo sentir culpable de l’apocalipsi si se’n va a la competència; però en una democràcia, a diferència d’una dictadura, discrepar o adoptar altres idees no és cap traïció. Al capdavall, no passa mai res: ells són els primers a ajuntar-se, a adoptar punts programàtics d’altri, o a renunciar al que semblava sagrat.