Directius d’institut

Tenim alguns problemes. Vivim en un món tan accelerat i dinàmic que fem coses sense copsar bé en quina direcció caldria anar. Per això és tan rellevant que qui governa dediqui temps a pensar, tingui la taula lliure de “pendents” i escolti els altres. Per Mandela, “l’educació és l’arma més poderosa per canviar el món”. Molts pensem que és l’únic camí. En aquest sentit, dirigir l’esforç educatiu és clau.

Els docents som una espècie professional força obedient. Força treballadora. I, generalment, molt vocacional. Ara bé, aquestes qualitats se’n van en orris si qui regeix el centre no està a l’altura. Em sembla genial que el Departament d’Educació patrocini un “curs de formació sobre l’exercici de la funció directiva” que –almenys a Girona– comença justament avui.

John Kennedy –les citacions d’avui són “elementals”– afirmava que “el lideratge i l’aprenentatge són indispensables l’un a l’altre”. De fet, calen directius que entenguin, atenguin i vagin al davant dels docents amb ganes de fer bona la intuïció de Mandela.

En altres països, les direccions d’institut tenen una via laboral diferenciada respecte al professorat: són gestors, comptables, administratius d’alt nivell. No sé què és millor –hi ha parers contraposats– però de ben segur hi ha qualitats que són necessàries arreu. Des del meu punt de vista, les direccions han de ser transparents, “aigua clara”; amb visió de “marca” per al centre educatiu (brandingescolar.com); atentes al projecte vital de cada membre del claustre; amb capacitat per a la comunicació interna i l’externa (creadores d’una “comunitat educativa” que no sigui de cartró pedra); que redueixin les reunions a allò útil (lessmeeting.com); que siguin catalitzadores de confiança i implicació.

Els homes i dones que assumeixin la direcció han de treballar tranquils, acudint on hi hagi alumnes entremaliats, sent comprensius amb qui estigui cansat, enemics de la burocràcia prescindible, emocionalment estables i sords a calúmnies envejoses, amb una mirada somrient i afectuosa, conscients que no són “els amos de la guingueta” sinó uns servidors públics. Els directius perceben –amb fets– la rellevància de les famílies, de l’ambient de treball, de la vàlua de cadascú, del futur (pendents dels antics: docents, alumnes, pares i mares) i que, de fet –i com costa!–, són un “docent” més.

Els objectius i continguts del curs de direccions són clars i interessants: calen equips responsables i formats, no tant per “substituir” com per créixer. Haver de decidir encertadament qui hauria d’estar a cada lloc, això sí que pot treure la son, oi? El savi xinès Lao Tsu suggeria: “Per dirigir la gent, camina al seu costat. Pel que fa als millors líders, la gent no s’adona de la seva existència [...]. La gent diu: «Ho vam fer nosaltres mateixos.»”

S’hi està bé al costat d’un bon directiu: no se’l veu a la foto, se’t veu a tu. Aleshores?: a aprofitar el curs!