Glàndula tiroide

Finalment, als 43 anys ja pateixo una malaltia crònica. M’ha tocat l’hipotiroïdisme. Feia anys que no anava al metge, perquè seguia la màxima de l’avi, que era que al metge hi vas sa i en surts malalt. Però, com Èdip quan marxa de Corint per evitar que s’acompleixi l’oracle tot i que justament la seva fugida fa que es realitzi el seu destí i que acabi matant el pare i casant-se amb la mare, en el meu cas no anar al metge ha provocat que les tiroides arribessin a nivells astronòmicament baixos fins que m’he desplomat. Ara, mentre no faci efecte la medicina, estic fet un parrac.

A l’assaig La malaltia com a metàfora, del 1978, Susan Sontag fa una connexió entre malaltia i capitalisme. Diu que al segle XIX la malaltia per excel·lència era la tuberculosi perquè, amb la seva dissolució del cos i la voluntat, representava la cara negativa de la producció capitalista i el progrés. En canvi, amb el sorgiment de la societat de consum al segle XX, la malaltia paradigmàtica va passar a ser el càncer, ja que aquest es concep com un mal que no s’expulsa, d’algú que es queda les coses a dins, generant una mena de consumidor que es consumeix a si mateix.

Al nostre segle, potser la malaltia paradigmàtica ja no és un mal en concret, sinó més aviat la forma crònica de qualsevol malaltia. La condició en què el malalt ni es cura ni es mor es pot interpretar com l’expressió d’un capitalisme que ni ens allibera ni ens acaba de destruir, un sistema que ni ens fa feliços ni tampoc ens maltracta tant per plantar la llavor d’un sistema alternatiu –d’allò que abans se’n deia comunisme. En aquest present crònic, tot –la política, l’economia, la guerra, la nostra independència– es manté permanentment irresolt.

L’aspecte sorprenent de la malaltia crònica és que tothom en fa ostentació, a diferència de la tuberculosi o del “mal lleig” que s’amagava. I és que, com més anuncies i promous la teva malaltia crònica, més et pots presentar com algú fort capaç de lluitar contra l’adversitat i el mal. Aquesta dinàmica, ¿no és un correlat perfecte del que passa amb el deute financer? Per generar valor, tota empresa, territori o individu ha de mostrar el seu nivell de deute, perquè com més endeutada estigui una entitat en qüestió, més inversors potencials pot atraure i, per tant, més pot pujar el seu valor de mercat. La ironia, doncs, és que, com més malalt o endeutat s’està, més es pot cotitzar. Es pot interrompre aquesta condició crònica global? Costa de dir si el moment de prendre’n consciència, com Èdip quan s’adona del seu destí en l’acte de l’anagnòrisi, és un moment de subjugació màxima o bé un acte inicial d’alliberament en aquesta forma de tragèdia contemporània.