Créixer o no ser

El patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) va aprovar a principi d’aquest mes el pla estratègic de l’equipament per als pròxims deu anys. Un dels punts importants que han acordat les tres administracions públiques que integren l’òrgan de govern del museu (Generalitat, Ajuntament i Ministeri de Cultura) és el que afecta la seva anhelada i tan necessària ampliació al pavelló de Victòria Eugènia de la Fira. Als membres del patronat (a alguns més que d’altres, és clar) els ha costat, però finalment han vist clar el creixement lògic i natural d’aquesta institució, que des que es va inaugurar, el 1934, ha hagut de lluitar contra tota mena d’elements per poder desplegar la seva missió. La falta d’espai al Palau Nacional (que ja van augurar els seus fundadors) ha estat un dels principals frens per poder exposar les col·leccions amb la dignitat que es mereixen, i encara més ara que el MNAC ha agafat la iniciativa d’incorporar tot l’art català del segle XX, l’assignatura pendent dels museus de capçalera d’aquest país. Al pavelló número 7 de la Fira, s’hi traslladarà la col·lecció d’art modern, fins a tocar la contemporaneïtat, i les exposicions temporals (que ara ocupen unes tristes sales de magatzems). Fins aquí, perfecte. El problema ve quan en l’acord de les administracions no hi surt ni el calendari ni el finançament d’aquest ambiciós pla. Aquesta cançó ja l’hem escoltada molts cops.