‘Grândola, vila morena’

A quarts d’una de la matinada d’aquell 25 d’abril del 1974, l’emblemàtica cançó Grândola, vila morena sonava a les emissores associades de Lisboa. Aquesta era la contrasenya triada per donar el tret de sortida a una revolució que en poques hores posaria fi a la dictadura més llarga d’Europa. Mentre els canons dels fusells dels soldats portuguesos s’omplien de clavells i el món descobria la figura d’Otelo Saraiva de Carvalho, a l’Espanya franquista encara no feia dos mesos que s’havia executat amb el garrot vil Salvador Puig Antich.

Gairebé mig segle de tirania s’enfonsava davant les notes d’una cançó que, a partir d’aquell moment, deixaria de ser del seu autor, José Zeca Afonso, per passar a ser de totes aquelles persones que, arreu del món, lluiten per un món més just i més lliure. Només un mes abans, aquesta peça, prohibida per la censura portuguesa, va ser cantada per la gernació que omplia el Coliseu dos Recreios de Lisboa. Amb aquest gest es desafiava una dictadura a la qual, tot i que poca gent ho podia intuir en aquell moment, li quedaven poques setmanes de vida. Malgrat les tensions posteriors i els xocs entre aquells que volien accelerar els canvis i els que els volien frenar (i que van acabar imposant-se), la transició portuguesa cap a la democràcia va costar unes poques víctimes. Tot el contrari que la transició espanyola, que, malgrat que durant molt temps se’ns ha presentat com a pacífica i modèlica, va viure etapes d’una extraordinària violència que van deixar més de set-cents morts, si tenim en compte les accions d’ETA i els Grapo, els escamots d’extrema dreta o els causats per la mateixa policia i la Guàrdia Civil. Una transició que, a més, va deixar tantes llacunes que, gairebé quaranta-cinc anys després de la mort del dictador, encara en paguem les conseqüències. Com per exemple que si les víctimes del franquisme volen buscar una reparació ho hagin de fer a través de la justícia... argentina. Doncs això.