La Ilercavònia encara és viva

Diòcesi de Tortosa: demarcació de l'Església Catòlica que corresponia en bona part a l'antic territori ibèric dels ilercavons i que fou molt retallada entre 1957 i 1960. Actualment compta amb 6.450 km2 i 140 parròquies....» (Antoni Pladevall i Jesús Massip a la GEC). «Ilercavons: poble preromà que tenia com a nucli central el curs final de l'Ebre i s'estenia fins la plana de Castelló; el lloc més important, Tortosa, era anomenat pels romans Júlia Ilercavònia Dertosa» (definició de Miquel Tarradell per a la GEC). Aquesta Ilercavònia coincidí amb el reialme sarraí de Tortosa fins la conquesta de la ciutat per Ramon Berenguer IV (1149) i amb els límits del bisbat en ser restaurat (1151). La diòcesi històrica, a cavall entre Catalunya, Aragó i València, es mantingué durant vuit centúries fins ser esquarterada fa mig segle: l'arxiprestat de Calaceit passà a Saragossa (1954), la parròquia de Maials, a Lleida (1957) i mitja província de Castelló, amb la capital, al nou bisbat de Segorb-Castelló (1960). La diòcesi quedà reduïda a les quatre comarques de l'Ebre, amb part del Priorat (Amposta, Tortosa, Gandesa i Mora), i les valencianes del Baix Maestrat i els Ports (Morella, Sant Mateu i Vinaròs); aquest territori, però, mantingué la seva consciència de col·lectivitat i terra de cruïlla, soldada per l'expressió dialectal comuna que els filòlegs anomenen tortosí.

És significatiu constatar que, més enllà del fet religiós, la renaixença d'aquest sentiment compartit sorgeix de la societat civil i de la cultura popular especialment implicada en els sectors juvenils. Parlar de comarques de la diòcesi de Tortosa podria semblar un arcaisme però contràriament és un fet modern, rupturista i agosarat davant la pressió angoixant de la igualitària “España de las autonomías” parida pels polítics professionals per a la seva major glòria i subsistència. La recuperació del concepte diocesà, moviment, sorgit des de la base, ha obligat les administracions a reconsiderar l'absurd tancament de fronteres esdevingut fa trenta anys arran la creació dels llunyans i allunyats governs autonòmics a Barcelona, València i Saragossa. En aquest context, els ajuntaments de cantó i cantó del riu fronterer han creat l'anomenada Taula del Sènia, que promou i gestiona projectes compatits amb pobles també de la comarca del Matarranya. Aquesta mateixa setmana ha estat notícia l'acord entre Catalunya i València per a què determinades prestacions sanitàries puguin ser ateses indistintament amb independència de l'origen dels usuaris.

Fa deu anys, les entitats, centres d'estudi comarcals i associacions cíviques d'aquest ample territori van decidir aplegar-se per treballar en defensa de la cultura i per a recuperar aquells valors que identifiquen conjuntament aquestes terres de cruïlla com una realitat pròpia. Van celebrar un congrés i ara, any rere any, es troben per continuar avançant al marge de la política partidària. A la reunió de la Sènia van decidir crear una comissió cívica, integrada per experts de diverses disciplines per estudiar i resoldre els conflictes que es puguin crear entre el necessari desenvolupament econòmic i la protecció del patrimoni tant natural com historicoartístic. Just al moment en què, per primera vegada al cap de trenta anys d'autonomia, el govern de la Generalitat gosa proposar una llei per organitzar Catalunya en vegueries, els polítics d'aquestes terres són incapaços de negociar fórmules de compromís per fer efectiva la creació de la vegueria de les Terres de l'Ebre i es barallen per l'obsessió malaltissa de conservar les seves parcel·les de poder personal. Mentrestant, les dones i homes de les comarques de la diòcesi de Tortosa, sense esperar res a canvi, aporten il·lusió i treball generós per arribar més lluny. Tota una lliçó.