El vot i les vísceres

Ja és ben trist haver de sentir alleujament en veure que finalment la ultradreta obté 24 escons al Congrés en comptes dels 38 que li donaven els sondejos d’última hora o dels 70 que s’atribuïen ells mateixos en una mostra no sé si d’optimisme o de prepotència endèmica. El cas és que ja hi tenen un peu, a dins. Alguns diran que l’extrema dreta ja hi era, al Congrés, disseminada en altres formacions més traçudes en l’ús de l’eufemisme, emmascarades sota etiquetes com ara “conservadors” o l’enganyós terme “liberals”. I és ben cert, que el feixisme no tan sols no s’està vencent, sinó que va a l’alça arreu. Però ara que s’hi han presentat a cara descoberta i defensant sense perífrasis barbaritats que topen frontalment amb alguns dels drets humans més bàsics, el més angoixant és que hi ha milions de persones arreu de l’Estat –també a Catalunya– que els han votat, conscients, cal suposar, del que volia dir introduir aquella papereta concreta dins de l’urna i de les conseqüències que se’n derivarien. Aquest vot de la ràbia és relativament fàcil d’entendre, perquè es cultiva en paral·lel a les fal·làcies que apel·len a les vísceres. I també és fàcil explicar el vot de la por, que és el que sembla haver definit el molt relatiu salvament de mobles de diumenge amb el triomf del socialisme “assenyat”. Tant de bo alguna vegada, en algun temps, en algun país, es pugui votar només amb el cap i amb el cor, sense pistolers ni mentiders, amb llibertat i punt.