Les veritats ofenen

El PSOE ha guanyat aquestes darreres eleccions generals espanyoles oposant a la bel·licositat de la dreta una opció aparentment moderada i dialogant. Però aquests valors, per més que els neosocialistes se n’omplin la boca i el material de propaganda, no formen part del seu codi de conducta sinó només d’un transitori manual d’estratègia. Tant és així que, quan es troben en circumstàncies incòmodes, els surt de dins el rebrot de prepotència inherent de qui ja fa molts anys que ha deixat de ser portaveu dels ciutadans per passar a ser part orgànica del mateix Estat. Les manifestacions de Josep Borrell i dels altres “barons”, presoners d’estatus oficials i de portes giratòries, són els pòsits més contaminants d’aquesta actitud i també el llevat de les sortides de to dels qui ara es presenten com els seus relleus. Com el de la ministra Dolores Delgado, que aquest cap de setmana passat va abandonar l’acte d’homenatge a les víctimes catalanes del nazisme perquè la directora general de Memòria Democràtica de la Generalitat, Gemma Domènech, va fer esment de Raül Romeva i de la resta de presos polítics.

Si el PSOE és incapaç d’aguantar que li parlin en públic de presos polítics és perquè ells mateixos són presoners de seva responsabilitat en l’aplicació de la repressió policial i judicial contra el referèndum de l’1-O. Una responsabilitat que van començar avalant amb el suport a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i que han mantingut evitant de retirar l’advocacia de l’Estat del judici al Tribunal Suprem o d’exercir la seva capacitat de tutela sobre la fiscalia.

Per tant, del PSOE no cal esperar-ne cap canvi de rumb. Dels qui sí que cal esperar-ne alguna cosa és dels que pensen que és possible negociar-hi. Si més no, que es treguin la bena dels ulls.