Ruyra als 80

L’escriptor gironí Joaquim Ruyra, a qui Tomàs Garcés qualificava de mestre de la prosa catalana, va complir 80 anys el 27 de setembre del 1938. Dimecres vinent, 15 de maig, farà 80 anys de la mort. Tot i que la guerra atuïa els ànims, la Institució de les Lletres Catalanes va celebrar el 80è aniversari d’aquell autor de narracions magistrals. Li dedicaren una sessió al Palau Robert. Hi assistiren Carles Pi i Sunyer, conseller de Cultura, i alguns intel·lectuals. Ruyra es va vestir de jaqué, decisió coratjosa en una Catalunya amb escrúpols revolucionaris. La premsa no es va ocupar de l’acte, tret de La Publicitat i de Meridià. A La Vanguardia només va sortir una nota “municipal” que deia: “Regidors d’ERC proposen posar el nom de Ruyra a un carrer.” Vuit mesos després Ruyra moria a Barcelona, lluny del Blanes on tenia la casa pairal i de la Girona on havia viscut fins que va iniciar la carrera de dret. L’ocultació de la seva mort, sota el franquisme, va ser encara més punyent que la del 1938. La Vanguardia va publicar l’única notícia de la mort d’aquell escriptor exemplar: una modesta esquela, en castellà, és clar, pagada per la vídua i emplaçada en un racó de pàgina interior. Desolador. La dictadura esporgava qualsevol brot de catalanitat. Però cal preguntar-nos si Ruyra hauria rebut millor tracte en el cas de guanyar la guerra la República Espanyola presidida pel Juan Negrín, que va prohibir l’ús públic del català en instal·lar-se amb els seus ministres i funcionaris a la Barcelona prostrada.