Minories nacionals

Encara es discuteix com conceptuar les minories nacionals i els drets lingüístics dels pobles. Diverses conferències europees i mundials s’han esforçat per unificar criteris, començant per Hèlsinki l’any 1975, la Carta de París del 1990 i la Conferència Mundial de Viena del 1993.

La Declaració de Durban del 2001, que fou el resultat més visible de la Conferència Mundial Contra el Racisme, la Discriminació Racial, la Xenofòbia i les Formes Connexes d’Intolerància, celebrada per les Nacions Unides, va obrir el camí definitiu després de la Resolució de les Nacions Unides 47/135, la Convenció Marc de 1994, del Consell d’Europa, l’article 22 de la Carta Europea de Drets Fonamentals de la Unió Europea, a més de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries del 5 de novembre de 1992, ratificada per Espanya el 2001.

Aquesta Declaració de Durban, com també la Carta Europea, van instar els estats a garantir a totes les persones pertanyent a minories nacionals i lingüístiques que puguin exercir plenament i efectivament tots els drets i llibertats fonamentals, sense cap mena de discriminació i en condicions de plena igualtat davant la llei, i a protegir i garantir, els estats, els drets d’aquestes persones, sense cap mena d’ingerència.

Durban va reafirmar els principis de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles, recordant que tots els éssers humans són iguals en dignitat i en drets. Es posava fre als que volien reduir la diversitat cultural i afavorir la unitat cultural sota una altra llengua.

Però el concepte modern de nació es va intentar fixar en el Conveni Marc europeu, fet a Estrasburg el 1995 (BOE 23 gener 2008), per la protecció de les minories nacionals, sense una definició clara, ja que es parlava d’una societat pluralista obligada a respectar la identitat ètnica, cultural, lingüística i religiosa de cada persona pertanyent a una minoria nacional, a més de frenar les condicions per garantir el desenvolupament d’aquesta identitat. No es van considerar, però, les annexions forçades.

En més d’una ocasió es parlava de vida cultural per englobar el fet de l’existència d’una minoria, essent la cultura un component essencial de la identitat d’aquesta minoria. Aquesta fou una Observació (n. 21) aprovada el 2009 pel Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides.

D’aquesta manera s’ha produït un buit en el significat del terme “minoria nacional”, ja que les minories han d’acreditar arrelament en un territori i la resta de components definitoris establerts pel dret internacional.

La Política europea no aporta una interpretació respecte a la consideració i reconeixement de minories nacionals dins del territori. Les Nacions Unides tampoc han acordat una definició de “minoria nacional”, ja que és insuficient el fet de les minories lingüístiques.

El Consell d’Europa, en la Recomanació 1201 de 1993 va fixar les minories com grups de persones que resideixen al territori d’un estat, mantenint vincles ferms i duradors amb aquest estat, presentant característiques distintives de caràcter ètnic, cultural, religiós i lingüístic, essent formada la minoria per un nombre reduït de persones en relació amb la població de l’estat o d’una regió d’aquest, interessada a preservar la seva identitat, incloses cultura, tradicions i idioma.

Però aquest no és el criteri definitori i definitiu per assignar a un grup de població d’un estat la denominació de “minoria nacional”. Perquè també existeixen els components històrics, que s’obliden a l’hora de determinar quin és el concepte i quina, la definició correcta de “minoria nacional”.