L’ànima

Amb el cor cada cop més accelerat, vaig provar vuit vegades d’engegar l’ordinador. Però no hi va haver manera. Col·lapsat per l’espant (no tinc tots els documents penjats al núvol) vaig col·locar el meu iMac de 27 polzades al cotxe, el vaig protegir amb el cinturó de seguretat i, amb la sirena encesa, vam córrer al lloc on podien ressuscitar-lo. Empal·lidit per l’horror, encès per una punta d’esperança, els tècnics de la botiga em semblaven xamans. Però a l’hora de lliurar l’ordinador, vaig endevinar que l’operari que se l’enduia taller endins era Mefistòfil. “Salvin tot el que puguin salvar!”, vaig cridar desesperat mentre el delegat satànic s’apoderava del meu JO: el treball dels meus dies, els esborranys de la safata de correus (que solen ser els més importants), el relat d’un dia de felicitat mineral que aquest hivern vaig passar a Portbou, les glòries i les vergonyes (que poden ser també exactament la mateixa cosa), la paperera de reciclatge (memòria pòstuma, desferra viva de tu)...

Mentre esperava assegut en una cadira, vaig recordar que els sacerdots egipcis extreien els cervells dels cadàvers i conservaven el cor perquè consideraven que era al cor on hi havia l’ànima. A l’edat mitjana es creia que hi havia tres ànimes: una que habitava al fetge; l’altra, al cor, i una tercera, l’ànima racional, que no era enlloc perquè era immaterial. Amb l’etapa neurocèntrica, el cervell va passar a ser considerat el principal centre rector i de la consciència. Mentre el tècnic s’acostava amb cara inexpressiva cap al taulell, se’m va revelar que en termes contemporanis el disc dur de l’ordinador i el núvol són la nostra ànima. I que res em definia tant com aquelles 27 polzades transmigrades, amputades. Jo escindit. “¿Ha pogut salvar la meva ànima?”, em sembla que vaig balbucejar.