Un nou contracte social

S’acostuma a assenyalar la globalització i els canvis tecnològics com a responsables de l’actual descontentament d’una part important de la població dels països desenvolupats. Al món ha augmentat la igualtat entre països, amb centenars de milions de persones que han sortit de la pobresa les darreres dècades, però també ha augmentat la desigualtat entre els diversos grups de població dins de cada país, especialment a les economies avançades. Des de principi de segle, els grans beneficiaris de la globalització han estat l’1% de la població més rica de tot el planeta i les classes mitjanes dels països emergents, centenars de milions de persones. Però les classes mitjanes dels països avançats se n’han ressentit i han vist com els seus ingressos i el seu poder adquisitiu s’han mantingut constants o han disminuït des del 2008. I el que és pitjor, han vist deteriorar-se les seves expectatives de futur.

Però, en realitat, el que ha fallat ha estat el contracte social que ens havia de protegir de les conseqüències adverses d’aquests dos fenòmens. Aquest contracte s’ha de reformular i cal adequar-lo als canvis del nou segle. És un punt imprescindible per al manteniment de societats obertes i democràtiques com les que hem vist a la segona meitat del segle XX.

El contracte social, entès com els drets i les obligacions dels ciutadans, s’ha deteriorat pel gran impuls de la globalització i per les mesures d’austeritat introduïdes després de la gran recessió del 2009. Els estats van salvar el sector financer i van ajudar, en un primer moment, a parar el cop per als sectors més desafavorits. Però la conseqüència va ser un augment sobtat de l’endeutament del sector públic que va obligar a reduir, a partir de 2010, les prestacions de l’estat del benestar. El contracte social també ha quedat desfasat perquè el món ha canviat i la incertesa sobre l’efecte d’aquests canvis i dels que han de venir en el futur és molt gran. Les classes populars i mitjanes estan preocupades pel futur. La por que l’automatització de l’economia elimini molts llocs de treball que requereixen una qualificació mitjana-baixa i generi un mercat de treball més precari coincideix amb la perspectiva d’un estat del benestar més prim.

A grans trets, el contracte social consisteix a pagar impostos a canvi del compromís de l’estat que proveirà serveis públics i ajudarà la gent gran, els joves, els que tenen dificultats o els que passen un mal moment. L’estat del benestar, tal com l’hem conegut a l’Europa occidental, ha estat un pacte social profitós durant mig segle. Amb el nou segle ha perdut efectivitat i cal reparar-lo.

Per reduir la creixent desigualtat seran bàsiques les polítiques anomenades predistributives. Les que garanteixen la igualtat d’accés a l’educació, la mobilitat social basada en l’esforç i el mèrit o la construcció d’infraestructures productives en les zones més pobres. És també imprescindible reformar el sistema impositiu, que als països desenvolupats s’ha fet menys progressiu, sobretot per la disminució dels impostos a les grans empreses a canvi d’augmentar els que graven els ingressos personals i el consum. Serà necessària una millor i més justa capacitat recaptatòria de l’estat gravant més la riquesa, i la propietat de la terra i la immobiliària. Per tal que això sigui efectiu caldrà algun tipus d’harmonització internacional de la fiscalitat empresarial.

És evident que les noves tecnologies, l’automatització i l’economia digital, canviaran radicalment la naturalesa dels llocs de treball, que seran molt més canviants. Els governs hauran de contribuir a minimitzar l’efecte d’això sobre les persones. Les empreses hauran de poder contractar i acomiadar treballadors amb més facilitat, però entre les empreses i l’estat hauran de garantir l’existència d’una formació continuada que permeti que les persones no quedin enrere en aquest procés de canvi continu. També cobrir la pèrdua d’ingressos en els períodes de transició. Un nou pacte social ha de contribuir a reduir la incertesa i la desconfiança que generen els canvis a bona part de la població. Si no es troba una estratègia reeixida augmentarà el suport a polítiques que tendeixin a aïllar els països de la resta del món, a reduir la mobilitat laboral o inclús a restringir el progrés tecnològic. Polítiques que a curt termini poden generar un sentiment més fort de seguretat, però polítiques que a llarg termini porten a un menor creixement econòmic i un menor benestar social.