Les eleccions autèntiques

Els polítics de raça, els veritables militants de la política, diuen que les eleccions de debò són les eleccions municipals. Perquè són les que tenen els ingredients més genuïns de la democràcia: els electors poden votar persones que coneixen directament i sobre propostes polítiques que afecten molt directament la seva quotidianitat. Perquè són aquelles eleccions on tot es juga en la distància curta i, per tant, tot és més autèntic, més de debò. Els candidats i els seus equips fan el porta a porta, van de bar en bar, empaperen i encartellen, surten dels seus espais de confortabilitat i lluiten per cada vot com si no hi hagués demà.

Als romàntics de la política ens agraden les campanyes electorals municipals perquè són una gran operació diàleg a tots els racons del país necessitat de relators: tothom s’esforça per explicar-se, per convèncer i per escoltar, es desperten vocacions polítiques i es comprometen anant a les llistes electorals persones que ens són properes i que no dubtem d’etiquetar de “gent normal”.

Però per damunt de tot això –i potser justament com a conseqüència de tot això– les eleccions municipals permeten moure les fronteres entre espais ideològics; l’independentisme n’és un exemple. La victòria que Esquerra va consagrar el passat 28-A s’havia sembrat anys abans als barris, als pobles i ciutats, havia nascut uns quants cicles abans precisament en les eleccions municipals, gràcies a la llavor dels candidats que van començar a treure el cap a les àrees metropolitanes. Perquè de sobte ser veí d’Oriol Junqueras a Sant Vicenç dels Horts feia miques els tòpics difamadors que s’escampaven, per ignorància o per mala fe, des de mitjans espanyols o des d’alts poders de l’Estat.

Aquest 26-M veurem si l’independentisme ha fet els deures i ha aconseguit aprofitar tota la idiosincràsia de les eleccions municipals fer créixer el seu espai ideològic. I ho veurem sobretot a Barcelona, on el resultat serà crucial per determinar si realment és cert que ho tenim a tocar.