De reüll
Mare, només una?
5 de maig. Dia de la mare, aquell que ens han marcat els centres comercials –bé, aquest ja seria un altre debat–. A les xarxes socials, un centre cultural gironí penja una foto. En concret, un dibuix de la silueta d’una dona donant el pit a un nadó amb un text que comença: “Perquè tots sabem que, de mare, només n’hi ha una.” Ah sí? Tots ho sabem? Doncs que els ho expliquin als meus fills, que en tenen dues. I encantats, a més. Entenc que bona part de nosaltres hem crescut i hem estat educats amb aquesta frase tòpica i curta de mires. Però avui en dia, al segle XXI, en plena lluita de reivindicació feminista i de la diversitat sexual, és força greu que limitem el tipus de família a aquella en què només hi ha una mare. I que ho faci un centre cultural, teòricament avantguardista i modern, ho agreuja encara més. Perquè no és només la frase en qüestió. També és la imatge que utilitzen. Només són mares aquelles que donen el pit? I les que decideixen no fer-ho, no són tan mares? I les adoptives, encara menys? Sortirà, segur, algú que dirà que tenim la pell molt fina. Que som extremadament escrupoloses amb frases fetes i dites sense cap mala fe. O ens qualificaran de feminazis. Però és que si no som escrupoloses i reivindicatives fins a la sacietat, arribarà un altre primer diumenge de maig i tornarem a veure missatges dient que, de mare, només n’hi ha una. I de mare, n’hi ha una, dues, cap... perquè som diversos. I així ho hem d’explicar.