Embafament primaveral

Des d’aquest cap de setmana, a Girona es respira l’esperit de la Sección Femenina. Tot el centre de la ciutat se n’omple els pulmons, d’aquesta flaire burgesa amb insígnia al pit que s’ensenyoreix de les escales, els patis, els claustres ombrius, que s’arrapa a les pedres enfilant-se pels carrers costeruts i la barana dels ponts, com una plaga, un empudegament de benaurança instituïda, consensuada i dosificada. Temps de Flors, se’n diu d’aquest esdeveniment que va néixer amb quatre geranis penjats als balcons per les senyores de la Falange i que ha acabat amb aquesta escenografia simfònica de la plutocràcia triomfant, amb tot de flors d’hivernacle marcint-se durant dies a qualsevol racó del barri vell, empastifant-lo fins a l’exasperació de testos i garlandes, de plantes anèmiques que requereixen ser entubades i de catifes florals que competeixen per veure quina fa el dibuix més cursi, el més previsible, el més emborratxat de simbologia i coloraina. La Girona de les flors, la Girona primaveral i bonica que fa caure babaies de satisfacció als bons ciutadans que van a comprar el tortell a la sortida de missa, existeix en una mena d’interregne de fantasia, barreja de País de Mai Més i d’illa del doctor Moreau; un espai de ficció, en qualsevol cas, un lloc invivible per descomptat, i d’un cert terror, també, pel que representa de suspensió de la vida i de negació de la realitat tal com és, arrabassada al curs natural de les coses per dipositar-la en aquest reialme experimental, on els habitants adoptarien la forma d’un formiguer amb el sol propòsit d’estudiar quina expectativa de supervivència es pot esperar d’una espècie exposada a una tal saturació de carrincloneria. No és recomanable ni com a lloc de pas, una ciutat que corona, una vegada més, la seva postal catedralícia com l’única clapa digna de ser presa en consideració, en rigorós contrast amb la vulgaritat dels descampats (aquesta sequedat, aquesta grisor) que s’estenen als seus peus i l’assetgen per totes bandes; aquests barris plens de proletaris suats i renegaires, i probablement plens de xarnegos que voten, per a més inri, algun d’aquells partits lletjos que no porten ni una trista franja groga al cor.

La Girona de Temps de Flors és una ciutat cada vegada més petita, encara que s’expressi amb uns altaveus tan potents que tot ho ofeguen, tot ho desdibuixen per sota seu. Ha arribat a fer creure que estima els seus súbdits i tot adornant un pont dels suburbis (l’únic pont del món que, en lloc de servir per salvar un obstacle, el crea pel seu compte) amb uns rams penjats de cap per avall, com cabeces d’all posades a assecar. Definitivament, Girona és un cas excepcional en què la cretinització del poder públic no ofèn, sinó que congrega cada cop més adeptes.