Les ciutats invisibles

Totes les mirades apunten a Barcelona, però hi ha altres ciutats invisibles on s’hi juguen apostes fortes en aquestes eleccions municipals. Una és justament Lleida, la ciutat invisible del vers de Màrius Torres, vers convertit en el títol de l’interessantíssim llibre que acaba de publicar el periodista Jordi Sebastià. El llibre intenta explicar què caram ha passat en aquest indret del país, que en poc anys ha passat de ser l’emblema del PSC catalanista i partidari del dret a decidir a ser el laboratori més entusiasta d’una possible entesa entre aquests mateixos socialistes i l’espanyolisme dretà i furibund de Ciutadans; un indret on fa quatre dies hi regnava la sociovergència més plàcida (socialistes amb la Paeria ben controlada, convergents fent i desfent durant dècades a la Diputació) en un ambient d’escassa crítica social i mediàtica, a una ciutat on en pocs anys s’ha articulat una gran xarxa d’associacionisme crític, on els diaris tímidament han començat a deixar de tenir al·lèrgia als titulars molestos per als poders locals, on han irromput al ple grups polítics que han trencat la placidesa anterior i fiscalitzen sense treva el govern, i on també s’ha generat un nou sentiment de pertinença vinculat a les expressions lúdiques i culturals modernes i connectades amb la resta del país, allunyat del tradicional victimisme contra Barcelona i d’aquell leridanismo franquista vergonyosament recuperat encara avui, de tant en tant, pels poders locals en autodefensa davant dels canvis.

Sebastià, periodista arribat a Lleida fa una dècada, ha estat testimoni en primera línia d’aquesta transformació política i cultural, i ha buscat respostes entrevistant els seus protagonistes directes (polítics, activistes culturals i socials, periodistes). Ell hi detecta aquest canvi profund, arribat amb corrents subterranis de fons en un canvi generacional que segurament ha vingut per consolidar-se, i treu del debat alguns dels tòpics sobre Lleida que distorsionaven la visió que se’n tenia des d’altres indrets del país. Per exemple, el catalanisme d’Àngel Ros, i el seu posterior espanyolisme, en un gir que va deixar tothom parat. “Ni era tan catalanista llavors, ni tan espanyolista després: més que ideologia, el que volia ser era un transformador de la ciutat, amb aliances ideològiques circumstancials.”

Un llibre, doncs, que explica les claus i fa visible una ciutat on el país, sovint sense saber-ho, s’hi ha jugat al llarg de la història moltes coses. Per cert: a més d’anàlisi, com a bon periodista, en Jordi Sebastià hi posa algunes revelacions sucoses. Per exemple: quin polític va mal informar Àngel Ros i li va fer dir davant d’una televisió el matí de l’1-O, quan els primers lleidatans ja havien estat apallissats per la policia, que tot anava bé, en una errada monumental que va fer vessar el vas de la seva impopularitat i podria explicar per què no es troba ara entre els candidats a repetir alcaldia? Spoiler: aquell informant ja no ocupa el seu càrrec.