Segons convingui

El divendres 1 de febrer, els funcionaris de presons van despertar la Carme Forcadell a les cinc del matí perquè l’havien de traslladar de la presó de Mas d’Enric a la de Brians. I d’allà, juntament amb els altres presos polítics, la van portar de Catalunya a Madrid per afrontar el judici. La furgoneta de Forcadell va sortir del centre penitenciari tarragoní a dos quarts de set del matí. La primera sessió va començar 11 dies després, el 12 de febrer. Aquesta operació de trasllat va obligar els presos a alterar els seus horaris habituals però també el dels funcionaris. Les cinc del matí no és, precisament, l’hora de més activitat en una presó. Però es va alterar tot per satisfer les ordres supremes de Manuel Marchena, que va reclamar la presència de tots ells una setmana i mitja abans de l’inici real de la primera sessió. Sempre quedarà el dubte de si era necessari aquest desplegament tant de matinada si, al capdavall, havien de trigar onze dies a començar el judici. El cas és que aquesta setmana s’ha impedit la presència d’Oriol Junqueras a un debat electoral amb l’argument últim (després d’anades i vingudes) que les deu de la nit (hora del col·loqui) no és un horari propi dels ritmes penitenciaris. Que no és una hora de molta activitat a la presó és cert. Però que Junqueras és diputat al Congrés, també. Com igual de veritat és que és el cap de llista d’un partit amb representació al Parlament Europeu. I, per acabar-ho d’adobar, és un pres preventiu, sense sentència. El dilema és doncs si a l’Estat espanyol té més importància la rutina d’una presó que els drets electorals, que es consideren estructurals en una democràcia. Si l’entramat funcionarial pesa més que l’activitat d’un diputat, que té rang d’autoritat d’Estat. En definitiva, si mana més el poder judicial que el legislatiu. Per no parlar, lògicament, de la sensació d’improvisació i d’arbitrarietat i que generen allò de què tan s’abominava en temps no gaire llunyans: la incertesa, i en el fons, la inseguretat jurídica.