Canviar d’idea

Temps d’eleccions. Llegeixo els resultats d’una de tantes enquestes electorals sobre la composició del futur Ajuntament de Barcelona. Indica que gairebé una de cada dues persones enquestades o està indecisa o podria canviar de vot a última hora. Fa, doncs, un treball ben subtil: diferencia entre aquella gent que encara no sap què triarà i aquella altra que diu que ja ho sap, però també que podria desdir-se’n i canviar de parer abans de posar el vot –ai!, perill!– a l’urna. Si, a això, hi afegim els que no l’han volguda contestar i els que diuen que encara no saben si aniran a votar, ja es veu que el que no serveix de gaire res és l’enquesta. Bé. Rectifico. Serveix per conduir els electors cap a aquells candidats que es vol que pensin que és segur que tenen possibilitats d’arribar a ser alcaldes, serveix per excloure’n aquells que no interessa que ho siguin i que, a vegades, ni tan sols no apareixen a l’enquesta o s’han de buscar allà on posa “altres”, i, sobretot, serveix per situar el mitjà que l’ha encarregada. Com passa, doncs, també amb l’amor, sembla que en política tot és incert. Llevat que, com la institució que consagra el matrimoni –sigui l’Església o l’Estat–, també el mitjà que publica l’enquesta és segur que hi serà sempre. Fins que la mort ens en separi. Pel que fa al resultat de les eleccions municipals i europees, aquella enquesta indica que ERC i Oriol Junqueras faran el doblet. Si l’enquesta fos sobre el Barça, en aquest país, avui la paraula doblet tindria un regust de fracàs. En política, no. O no encara. Obvia que no fa pas tant molts dels que hem sortit al carrer a manifestar-nos pel dret a decidir no parlàvem de fer un doblet, sinó d’arribar a la República per golejada.