Desitjos

Desitjo que s’acabi aquest cicle electoral perquè es situï i analitzi fredament on som i ens preparem per al final del judici. Tot i que en el discurs programàtic hi ha una clara confluència cap al referèndum avalat internacionalment, no n’hi ha en les actituds ni en les eines per arribar-hi.

Davant un govern espanyol que no atura els ressorts franquistes dels aparells d’Estat (policia, judicatura, Junta Electoral....), l’actitud ha de ser consolidar les conviccions, liderar camins de lluita i asserenar ànims perquè ningú emprengui actuacions irrellevants o suïcides. I cal reconèixer que les eines que mostren les diverses entitats i partits republicans per a forçar l’Estat a acceptar el referèndum són en cada cas necessàries, però no suficients.

L’acció internacional que es promou des de l’exili ajuda a la divulgació del conflicte als Parlaments i als mitjans de comunicació. Però de la mateixa manera que diem que no es pot judicialitzar un problema polític, tampoc es pot judicialitzar una solució, que serà política o no serà. El traspassat Rubalcaba ja va afirmar que estaven disposats a passar vergonya per preservar la unitat. Fins i tot amb rebolcades de la justícia internacional, a tot estirar, s’aconseguirà una reparació moral o, màxim, alguna excarceració. Però això no és la solució política.

De la mateixa manera, és obvi que cal anar acumulant suports electorals per tal de mostrar més suport popular i deixar clar que el focus independentista esdevé endèmic i amb creixent risc d’expansió en altres territoris. Però un cop més, el govern, portaveu dels interessos de l’Estat casta, ja ha dit que no seran influïts pels resultats electorals.

Per tant, ens queda l’argument clàssic de més mobilitzacions i desobediència. La rutina i la banalització d’aquests conceptes no aporta res de positiu a un conflicte que és complex, llarg i contundent en molts casos. Sense abandonar la capacitat de convocar noves grans concentracions, calen noves vies, perquè, fins i tot, aquest tipus de mobilització li rellisca, a l’Estat. A l’altre costat hi ha les mobilitzacions minoritàries, reactives i d’una certa violència no cruenta o simbòlica que serveixen per desfogar-se a unes minories, per ser infiltrades per la policia i per acabar essent la coartada per al relat victimista de l’espanyolisme.

Si parlem de desobediència, desobeir és una decisió personal perquè cadascú ha de saber que està disposat a assumir les conseqüències legals d’incomplir la legalitat vigent. Per tant, la desobediència no és exigible a ningú. És una via que amb la pràctica i la divulgació pot aconseguir nous adeptes. I aquests només creixeran en la mesura que hi hagi voluntaris molt mentalitzats (com els objectors a la seva època) i s’hagin triat objectius assumibles per a la majoria de la població perquè toca directament els seus interessos i els perceben assolibles.

I òbviament hi ha una condició prèvia: que tots els agents potencialment impulsors de l’estratègia s’hagin posat d’acord. Finalment, vindria l’estratègia de desobediència civil que és la de risc i per això els seus seguidors seran sempre menors. Per tant, de la gamma d’estratègies no violentes cal preservar la més elemental, la denúncia a través de la justícia, l’opinió o la manifestació. Però cal encetar les altres com la desobediència civil i dues altres sense risc.

La primera, la construcció d’alternatives a l’ordre sòcio-econòmic-polític existent. Això es pot fer des de la societat o potenciant-ho des de les institucions més properes als ciutadans com els ajuntaments. Posem dos exemples. La penetració en la direcció de totes les entitats i institucions del país com ha estat el cas de la Cambra de Comerç de Barcelona i al seu moment el canvi a l’Òmnium i al Barça. La promoció intensa des dels ajuntaments i polígons industrials de la transició energètica cap a les renovables i l’autoabastiment, emancipant-se de les oligarquies energètiques del capitalisme extractiu i espanyolista.

La segona, la no-cooperació. L’eina potent del consum està a les beceroles. Tres milions com a mínim a Catalunya i uns quants més a fora actuant disciplinadament sobre el mercat poden provocar terratrèmols econòmics. O bé l’acció concertada per alentir o complicar l’acció de la burocràcia estatal des de l’estricta legalitat no s’ha experimentat. Òbviament això no s’improvisa i s’ha de planejar amb temps. Així doncs, el meu desig que acabi el cicle electoral és per poder comprovar si a part d’organitzar-se per guanyar eleccions i donar suport a les defenses judicials, els partits (i entitats) han avançat en les feines pendents.