Un altre 7 de maig no!!!

Article de penitència, d’entomar l’error, de prometre que mai més tornarà a passar. Toca. És inevitable. Cal passar comptes amb un mateix, no es pot fer com si res no hagués passat. El bon lector té memòria i el periodista que vol ser honest ha de tenir una unça de decència professional. Si hi ha algú que sigui fidel a la cita quinzenal amb aquesta columna –sí, de ser una mica pretensiós i creure’s llegit també viu el periodista– sabrà que l’última aparició de qui signa en aquest colze del diari va consistir en un maldestre exercici de supèrbia, un escrit grollerament optimista, errat en la mesura de les forces pròpies i absolutament depreciatiu de l’apreciació de les virtuts alienes. Que l’enemic també juga, collons!

Cal dir, en defensa pròpia, que, quan s’està convençut que Déu està sempre de la teva part i no descansa mai, és evident que això ajuda a envalentir-se i a creure’s que el món és un mos que t’empasses sense cap problema. I que tot és pàtria. Però, ai las! El passat 7 de maig una legió de crèduls va descobrir que Déu té també una versió terrenal i que contra una legió de dimonis, evidentment vestits de color vermell i ben organitzats, poca cosa hi ha a fer si les forces del bé no voguen totes a l’una. Els Pastorets són una falòrnia, el Mal és molt poderós i per poder gaudir d’un final feliç cal treballar molt, incansablement, 90 minuts, 180 o els que faci falta, inclús tota una vida.

Actitud de voluntat d’esmena: Mai més matar els vius, ni ressuscitar els morts, sense que abans uns no l’hagin dinyada i els altres no hagin sortit del sarcòfag. Que les notícies són fets; el futbol, només una il·lusió, i la plenitud de la pàtria, com l’amor de veritat, demana temps i no dreceres.