Opinió

Tribuna

El repte d’Europa

Uns vents de canvi bufen arreu d’Europa una setmana abans que més de 400 ciutadans de 28 països puguin votar un nou Parlament Europeu. No sé si són les més importants de la ja llarga història de la UE, però sí que dibuixaran un mapa polític europeu diferent del que hem conegut fins ara. La inesperada decisió del Brexit el juny del 2016 no era només una qüestió que afectava els britànics sinó el començament d’un corrent disgregador que ha anat arrelant en tots els membres de la UE.

Hi ha la teoria que el Brexit ha enfortit la Unió. Per les llargues negociacions entre Londres i Brussel·les, les divisions que el Brexit ha causat en tots els àmbits de la vida dels britànics, la incapacitat de ratificar la sortida en la data acordada, la crisi profunda del govern de Theresa May, que no sap com sortir de l’embolic, i les prediccions negatives sobre l’economia del Regne Unit... han evidenciat les dificultats d’una sortida que està resultant traumàtica per als interessos dels britànics. No s’acaba d’entendre com un poble que s’ha guiat més pel benefici de les coses concretes que per les ideologies de qualsevol mena hagi entrat en un laberint del qual no sap com sortir.

El desori britànic ha fet que es consolidés un afirmació europeista en els governs de molts països de la Unió que han vist els inconvenients i les complicacions d’una sortida pactada o a les bones. El Brexit, certament, ha alertat el gros de les societats europees sobre possibles aventures de ruptura amb Europa. Però el cas britànic no és un fenomen aïllat dins dels corrents de fons euroescèptics que es detecten en pràcticament tots els països de la Unió. Els resultats de diumenge proporcionaran un nou mapa en què els partits xenòfobs i populistes poden arribar a condicionar la mateixa política integradora que ha fet caure fronteres econòmiques, comercials, humanes i polítiques els últims trenta anys. Una cosa són les institucions i els governs i una de ben diferent és el corrent d’insatisfacció que ha provocat la crisi i l’entrada d’immigrants que han fet revifar els sentiments nacionalistes en gairebé tota la Unió.

Elecció rere elecció els partits euroescèptics van guanyant posicions. Les darreres consultes a Finlàndia del mes d’abril van situar el partit dels Verdaders Finlandesos, un partit ultra i xenòfob, a només 6.000 vots del candidat socialdemòcrata i a un diputat menys. El que passa a Finlàndia es repeteix a Suècia, on la dreta i l’esquerra clàssiques han fet pinya per tal d’establir un cordó sanitari per impedir que l’extrema dreta arribi a governar. Però en països com Dinamarca, Holanda, Itàlia, Hongria, Àustria, França i Polònia els xenòfobs condicionen o formen part principal dels governs respectius. El Front National de França no és nou en l’escenari polític i Marine Le Pen va disputar la segona volta a Emmanuel Macron, que va guanyar la presidència fa dos anys no tant pels mèrits d’un partit que li donés suport sinó creant una formació personalista que va obtenir una àmplia majoria, bàsicament per evitar que el Front National arribés a ocupar l’Elisi.

L’aparició de Vox en el panorama polític espanyol no té la importància ni la força d’altres països europeus, però és una llavor que pot créixer o, si més no, que es pot alinear amb tots els moviments euroescèptics, xenòfobs i populistes, per tal de canviar les idees bàsiques d’aquesta Europa que té tres adversaris que no la volen com una potència determinant en el conjunt de les nacions.

Els moviments ultranacionalistes que sorgeixen a pràcticament tot Europa convenen a Rússia, als Estats Units i a Xina. Cadascun per diverses raons. Vladímir Putin vol una Europa feble i, si pot ser, al més fragmentada possible per poder restablir la influència del Kremlin a les repúbliques independitzades després del desmembrament de la Unió Soviètica el 1991i tornar a exercir la seva influència sobre els estats que fins fa uns anys estaven sota el paraigua protector de Rússia. L’adversari més temut per Moscou és Alemanya, que juga clarament la carta europea.

La Xina no té interessos polítics a Europa, però sí que n’hi té d’econòmics i comercials. En tot cas no li interessa un competidor industrial fort com la Unió Europea. El cas dels Estats Units és més desconcertant pel fet que Donald Trump ha deixat de creure en la importància de les relacions transatlàntiques que han condicionat la política internacional en els últims setanta anys. No s’ha trencat res però Trump ha fet crítiques inacceptables a la Unió Europea i ha felicitat els britànics per la decisió de votar el Brexit. El seu proteccionisme econòmic i un nacionalisme que trenca amb la tradició oberta dels Estats Units és una amenaça per a Europa però també per a la resta del món. Són molts, per tant, els factors que amenacen la supervivència de la UE tal com la coneixem. Els externs són molt importants, però els més inquietants són els interns.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia