Opinió

Tribuna

El desgavell

“La fira electoral ha mostrat la mediocritat en grau superlatiu, indignitat en les formes, cinisme en les expressions i una desbocada fam de poder

Mai havia vist des de 1977 una campanya electoral com la del 28 d’abril. Desmanegada, plena d’insults explícits o implícits, embogida, desbocada per la dreta, en certs moments grollera i desnortada. Em va semblar el detritus de la pitjor democràcia, la populatxera i insolent, l’antítesi del concepte aristotèlic del “govern dels millors”. Millors? Per al filòsof grec els millors eren l’aristocràcia, les elits de l’excel·lència. Ara els “millors” són barats i vulgars; és l’apoderament bastard dels oportunistes, els desvergonyits, els amorals, els mediocres. Quan tot un catedràtic d’universitat va sentenciar en un programa de televisió que l’ètica “res tenia a veure amb la política”, els ossos d’Aristòtil, Plató i Ciceró degueren retorçar-se novament en la tomba. És una de les aberracions més grans que he sentit.

Els que adoren Maquiavel són aquells que neguen la democràcia. El príncep és tot un memoràndum d’indignitat immoral. L’ètica és cavalcada en aquest cas per la utilitat, per la conveniència al servei del poder, per aquesta “virtut” d’abusar de la força de la raó. I de tot això ens ha sadollat en aquesta ocasió la fira electoral. Mediocritat en grau superlatiu, indignitat en les maneres, cinisme en les expressions i una desbocada fam de poder. En bastants moments, aquests líders de quarta divisió em pareixien els xerraires que en la meva infantesa a Forcall (Castelló) ofrenaven els seus gèneres amb encadenades logomàquies farsants des del balcó del seu furgó.

La singular certesa d’aquesta fira política és la real absència de lideratges. Mai Espanya va emmalaltir des de la Transició d’un elenc de postulants a líders de semblant frevolesa. Cap d’ells resistiria una anàlisi profunda. Pedro Sánchez és el doctor de gairebé res, sense fons en el seu discurs i amb exuberància mentidera en les seves formes. Pura fullaraca, i el que és pitjor, absolutament fidel a Nicolau Maquiavel: tot el possible és bo; res obsta a l’ús del poder en la direcció més convenient per al seu ego monumental. Amb ell als comandaments de l’avió mai sabrem a on anirem a parar o a quina serralada ens estavellarem. A l’Europa dels anys trenta es van conèixer notables espècies d’aquest mateix gènere.

Pel que fa a l’altra esquerra, l’efeminada Unides Podem, el millor seria iniciar una tanda de rogatives penitencials perquè Déu ens allunyi d’aquesta tempesta. Tardocomunistes, farsants de la demagògia per populista, hereus de Fidel Castro i germans del piadós i bàrbar Nicolás Maduro, els seus líders prediquen una cosa i practiquen exactament el contrari. Don Pablo Iglesias va escarnir la “casta” política, aliena segons ell als interessos del poble. Ell, noi de barri, en això fonamenta la seva raó de ser. Fet i fet es traslladaria a la seva mansió milionària, protegida per la Guàrdia Civil i dotada de tota classe d’additaments que la majoria dels maleïts polítics de la Transició mai van tenir.

La dreta dividida, o multiplicada. El centredreta de Fraga ha parit fills per obra i gràcia d’Aznar, tot un prodigi de genètica. Ex unum pluribus... Li agradava tant l’espècie que, de tant radicalitzar-la –després de l’apoteòsica aniquilació de Rajoy–, va donar al PP dos fillols: per no se sap on, Ciutadans i la Vox d’Abascal, que un dia va fundar l’amic Alejo Vidal-Quadras. Esbocinat per ambdós cavalls en la carrera en direcció oposada, Pablo Casado, apadrinat per Aznar, i encara sense motxilla ideològica. No entenc com es poden fabricar formacions tan frèvoles, volàtils, d’un dia per l’altre, amb additius tan febles com l’oferta de toreros, o fills de papà històric, absolutament desproveïts de criteri i a vegades de seny, com en l’avortament dels neandertals. Déu meu! A on ha anat a parar el PP?

D’aquesta matriu aznariana, per heterodòxia amb el model original, han sorgit elements que condueixen les seves formacions a llocs desconeguts. Albert Rivera ja fa 12 anys que afronta una panòplia de varietats genètiques: ara centreesquerra, ara ja marcadament dretà. Em continuen plovent interrogants amb el seu apilament de pròfugs i oportunistes, que fugen del naufragi, o l’exclusió, del portaavions del PP casadista i postmarianista en declivi. Finalment, Vox, que havia de ser el messies salvador de l’Espanya eterna, a la qual alguns analistes –i enquestes– atorgaven fins a 70 diputats. Oh, infelicitat!, va quedar reduïda la xifra a 24 diputats. Càlculs fallits o expectatives desmesurades? Abascal és un altre fillol de l’aznarisme, un malson d’una confusa progènesi. En això, justament, comencen el dia els populismes, els lideratges mediocres que podrien amenaçar un retorn als jefes quan front als problemes evidencien la seva impotència. Sense líders pròpiament dits, ni elits engreixades, aquesta Espanya es disposa a suportar moments no fàcils. El desconcert podria emmirallar-se en el que avui és la política catalana, i més específicament en el caos que ha implantat a Barcelona el paroxisme de la incompetència de l’alcaldessa, Ada Colau. Aquest seria el paradigma.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.