Caritat organitzada

Durant nou mesos he estat pagant quota a una ONG internacional. La quantitat era irrisòria, en proporció amb els meus ingressos, però és la que em va proposar la simpàtica noia que m’havia abordat pel carrer amb un somriure invitador i una polsera de record. Durant el temps que he format part de l’organització, he rebut informació de les seves activitats i fins i tot un parell de revistes per correu. La nostra relació lliscava, doncs, pels canals de cordialitat habituals. Fins que vaig començar a rebre trucades. Com que no en reconeixia el número, primer no les agafava, però al cap d’unes quantes, sempre a hores diferents i cada cop més intempestives, vaig acabar responent. Eren de l’ONG, que molt amablement em demanaven d’augmentar el meu donatiu mensual, “ja que pagava tan poc”. No havia passat ni un any, i ja trobaven que la participació que ells mateixos m’havien suggerit havia quedat desfasada. Perplexa, vaig fer repetir la idea al noi de l’altra banda, i en el mateix to d’extrema bondat em va il·lustrar sobre els mals que afligeixen el món, contra els quals els meus quinze euros no servien ni per empassar-te’ls amb una mica d’aigua. Em va agafar de sorpresa que se m’acusés d’una forma tan potinera de no sé què (de ser pobra?, de ser mala persona?, de provocar un cataclisme mundial?), i només vaig balbucejar que m’era impossible fer aportacions més grans. Sense abandonar el to angèlic, encara va insistir si no acceptaria apujar la contribució a penes tres euros, per acostar-me a la vintena, i “continuaria sent una quantitat petita”, va rematar-ho, per si no em quedava clar que tota la trucada anava d’acusar-me de pagar poc. L’endemà mateix, em vaig donar de baixa. Com que era divendres, vaig passar tranquil·la el cap de setmana, però dilluns, infal·lible, va arribar una altra trucada. En aquesta ocasió, la representant de l’ONG era una dona que, molt comprensiva, es feia al càrrec de les raons que m’havien portat a “abandonar”, però afegia que disposaven d’un abonament trimestral que podia anar-me com l’anell al dit. No vaig voler discutir-hi per vergonya, però n’hi havia per dir-li que aquella quota “ajustada a les meves possibilitats” era la que ja pagava abans que, de sobte, els semblés insuficient, i que si tenien tants de problemes de liquiditat, com feia suposar el seu acusat proselitisme, podien començar estalviant-se les trucades als socis, i fins les revistetes i les polseres de regal, i dedicar-se a atendre les necessitats de debò en lloc de mercadejar amb els sentiments de la gent. Tant de bo la meva experiència no desanimi ningú de creure en la bondat, però procureu que no hi hagi d’intermediaris una colla de buròcrates servint-se’n com una banda organitzada de la caritat.