Tribuna
Prou
És molt complicat el “destí” polític de Catalunya, des de l’edat moderna, quan les corones controlen tots els territoris de l’entorn. Nosaltres, el Principat –i amb ell seguirà tota la nostra “federació” (en paraules de Pierre Vilar)–, doncs, es trobarà enmig de les guerres de poder entre els Àustries i els Borbons. Tant la nostra guerra dels Segadors com la guerra de Successió són un tast de l’enfrontament dinàstic armat en què estàvem immersos, i que ens depassava.
Dels Estats procedents del feudalisme hi havia un viu sentiment de permanència. Les llengües que s’hi havien format, i que cap al final del 900 ja eren inserides dins els documents notarials, al disset i al divuit eren plenament utilitzades. Eren les paraules amb què la gent es comunicava. Catalunya tenia viva la llengua catalana, tant com a llengua del poble, materna, com a llengua de l’Església, poder ínclit aleshores. Per això, la rebel·lió de què parla Ruiz-Domènec en el seu “informe sobre Catalunya” serà viva quan se sentirà engolida endins de poders estranys.
‘Història d’una rebel·lia 777-2017’, subtitula l’Informe sobre Catalunya –que cal llegir–. En la Pau de Westfàlia, al disset, com en els Tractats d’Utrecht al divuit, en el repartiment del pastís d’Europa, nosaltres formem un tap. I ens aniquilen. I Catalunya es rebel·la. Destina forces, armes, persones a defensar el seu antic estat-nació-país-territori ben viu i fort. Si saltem en el temps, és gairebé la situació actual. Els interessos de tota la Unió Europea passen per conservar la corona espanyola. I els interessos de Catalunya, i aviat de tots els Països Catalans, passen per poder recuperar l’estat nació propi. Catalunya segueix, tossudament alçada, sent nació. Sense estat. Sota la bota del vencedor: el regne d’Espanya. Som una nosa, un gran destorb. Ens sorprenen les actuacions dels governs i companyia espanyols? Ens sorprèn la impotència en què som immersos? Ens sorprèn el judici patètic a tots nosaltres amb el jutge Marchena al capdamunt?
La impotència de veure com estem supeditats a un Estat que ens està jutjant –que ens jutja a tots plegats, en aquest judici– la incapacitat d’alliberar-nos de la monstruositat d’una judicatura, la judicatura d’un Estat cruel, incapaç d’actuar democràticament, tot plegat, ens porta a dir un no total a seguir sent inscrits als llibres que diuen que som espanyols. Apa, adeu, España.