Menjar tigres

M’agradaria que des d’una revista paper couché em fessin aquesta pregunta: “Quin seria el seu gran somni?” Aleshores jo contestaria: “Viatjar en el temps. Per tornar a ¾ de 7 del vespre d’aquell divendres de febrer de l’any 1991, just al davant de la Casa de Cultura de Girona, on la Raquel, amb el roig dels llavis encès, abans d’acomiadar-nos i fer-me un petó fugaç als llavis, em va dir: “Doncs no saps el que et perds per voler anar a aquest plom de conferència! Amb lo bé que ens ho passaríem menjant tigres!”

Aquell dia vaig tapar-me les orelles amb cera i em vaig lligar al pal de la vela major (assistir a la conferència del sacralitzat filòsof José Luis Aranguren), i no vaig anar amb la Raquel, que aquella mateixa nit es va enrotllar amb en Roger, amb qui va estar sortint més de dos anys, amb tots els seus dies i les seves nits. A la conferència, Aranguren va traficar amb sofisteries de Pensador que aterra a províncies per revelar els misteris del món als aldeans. Va alertar-nos del “peligro de los nacionalismos exacerbados” (àlies el català), i amb la seva gravetat de pantocràtor ens va desvelar que, en un món globalitzat, el nacionalisme català era obsolet. Faltaven només uns 3 anys perquè Aranguren abracés públicament els assassinats dels GAL.

Una màquina del temps em permetria retornar a aquell dia per saber que a principis dels 90 les bombetes feien una llum astènica. I sobretot per refer camins principals. Ara que ja sé que per molt que –des d’Aranguren fins a Podemos– hi hagi sempre una esquerra disposada a mentir l’evidència que els estats nació d’Europa s’envigoreixen cada cop més i eixamplen els seus poders de coerció sobirana, voldria tornar a aquell moment: per allargar el petó amb la Raquel, i dir-li: “Sí, anem a menjar tigres!”