“«Que se joda!»”

Era l’octubre de 1991. Leila Zana s’acabava de convertir en la primera dona kurda a aconseguir un escó al Parlament turc. Zana, progressista i feminista, va demanar la pau i l’amistat entre els pobles kurd i turc en l’acte de la seva presa de possessió. Primer pecat, perquè el poble kurd, a ulls de l’Estat turc, no existeix. I el seu segon pecat va ser portar una cinta amb els colors verd, blanc i vermell de la bandera del seu país. Només d’arribar a l’estrada, la majoria dels diputats turcs van començar a picar amb les mans i els peus als escons, de manera que gairebé no es va poder sentir cap paraula de la seva declaració.

Els explico tot això perquè gairebé 30 anys després aquesta escena s’ha tornat a repetir, però aquesta vegada no al Parlament de la sempre sospitosa Turquia, sinó al de Madrid. Hi ha cosa més vergonyosa que veure com, mentre Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull o Jordi Sànchez intentaven prendre possessió del seu càrrec, una sèrie d’energúmens (anomenats Abascal, Ortega Smith o Girauta) picaven als escons com si fossin ases per impedir escoltar les seves paraules? Hi ha cosa més vergonyosa que un individu com l’inclassificable Rafa Hernando intentant tallar la veu de Raül Romeva mentre aquest parlava de llibertat i de dignitat? Es pot ser més miserable que aquell estúpid, que va acomiadar el senador català més votat amb les paraules “que se joda, desgraciado”? Junqueras (el cap de la llista amb més sufragis de Catalunya), Romeva, Rull, Sànchez i Turull van tornar a dormir aquell dia a Soto del Real. I l’endemà, Ortega Smith, el mateix feixista, homòfob i racista que picava com un guarà al seu escó per ofegar la veu dels presos polítics, va seure davant d’ells al Tribunal Suprem com a representant de l’acusació particular. Aquesta és l’Espanya del segle XXI. L’Espanya de la vergonya. La que pica de peus i mans per no escoltar. La que té feixistes com a acusació i homes i dones dignes tancats a la presó.