Els profetes no escoltats

Vaig tenir el que considero immensa sort de ser el responsable de comunicació del Cercle Català de Negocis, durant més o menys quatre anys, des que Ramon Carner va arribar a la presidència fins que va ser substituït per Albert Pont. Feia molt poc que s’havia produït la fractura que comportaria la creació de la Fundació Catalunya Estat i que Jaume Vallcorba, un dels fundadors del Cercle, havia decidit abandonar els seus companys. El nucli dur el formaven Ramon Carner, Joan Canadell i Miquel Àngel Gràcia. La junta de l’entitat, però, la componien gairebé una dotzena de persones. Totes amb capacitat de veu i vot. Quan vaig aterrar els primers dies al Molí de la Torre, quarter general del CCN, per participar a la junta (que no es feia a l’hora dels senyors ni dels alliberats sindicals, sinó a l’hora que les persones dediquen el seu temps a badallar davant la televisió) recollint els inputs que havíem de fer arribar als mitjans de comunicació, al·lucinava. Per primer cop vaig sentir parlar de l’espoli fiscal i els vaig veure traçar un full de ruta cap a la independència que, amb els anys, s’ha complert fil per randa.

En aquells moments no existia el procés, i l’independentisme continuava sent cosa de quatre gats. “Vendre”, com en diem en l’argot periodístic, les notes de premsa als mitjans (en vam fer més d’un centenar) era com intentar vendre les profecies de Nostradamus 200 anys abans que es fessin realitat. Si em permeteu l’expressió empordanesa, érem gratament collonats des de l’altra banda del telèfon cada cop que els proporcionàvem un estudi o els donàvem una dada (quin seria l’atur a la Catalunya Estat per exemple) que aleshores resultava increïble. A la llarga taula de la sala de reunions del Molí de la Torre només hi havia ampolles d’aigua que, com diuen a casa meva, esclareixen la vista. Ells la tenien molt clara, però els mitjans només bevien, com ara, de les tòxiques fonts oficials i d’organitzacions empresarials que, comptat i debatut, representaven tanta o menys gent que el Cercle Català de Negocis. Per tant, nosaltres érem uns outsiders, uns pocapenes.

Mentre escric aquest article tinc sobre la taula un dossier del Grup d’Estudis del CCN amb data gener 2013 que es titula: A qui representa la Cambra de Comerç de Barcelona? L’estudi deia que “la Cambra defensa només parcialment els interessos econòmics locals i té por d’enfrontar-se a l’Estat espanyol” i enumerava tots els punts que no complia, malgrat que eren la seva obligació segons els estatuts de la pròpia Cambra. A continuació es disseccionava la representativitat dels integrants de la Cambra: “60 empreses representen l’òrgan del ple; quasi cap té menys de 10 treballadors quan a Catalunya la mitjana del 95% de les empreses és de 10 treballadors; algunes de les empreses ni tan sols tenen la seu a Catalunya; de fet, les persones que les dirigeixen no són ni empresaris, sinó directius d’alta empresa”. L’anàlisi del mètode electoral a la Cambra ho deia tot: abstenció 98,2%; sistema de votació: per correu 90,8%. Procedència del vot per correu: 73,5% d’una sola adreça i ho reblava que el 82% dels vots emesos per correu es fessin en dos dies essent el període de votació de 20 dies!! Un escàndol, no? Doncs el conjunt dels mitjans, entitats i classe política es van passar les dades per l’arc de Sant Martí, malgrat que el CCN va interposar un recurs contenciós contra les eleccions de 2010.

La Cambra ha estat fins a la victòria d’Eines de País el xiringuito dels empresaris del Pont Aeri i dels polítics que necessiten el favor d’aquestes empreses, casualment moltes d’elles assídues partícips de les concessions públiques a Madrid i a Catalunya/Barcelona. És un plaer que sis anys després de fet aquell estudi i gràcies sobretot a la iniciativa via Twitter de Joan Canadell, ara president de la Cambra, de revoltar l’empresariat “minorista”, s’hagi tombat un gegant que sempre va tenir els peus de fang. Els mitjans –de nou ells...– han minimitzat l’impacte de la victòria independentista a la Cambra. No hauria de ser així. La Cambra té força poder de decisió i tentacles: Fira de Barcelona, Port de Barcelona, Pimec, Foment i fins i tot el Barça... Reviseu sinó els noms de juntes anteriors i hi trobareu: Lacalle, Gaspar, Basañez...

Els polítics mai han estat, en aquest procés, una eina de transformació. Sempre ho ha estat el poble i la societat civil. La Cambra és la primera estructura d’Estat que els empresaris tenen a les seves decisives mans. Ells són claus per a un futur procés de secessió, perquè després de tot el viscut, l’únic convenciment que alguns tenim és que el camí a la llibertat és únicament econòmic. Temps al temps.