El dia després

Les eleccions han deixat un paisatge diferent al que pronosticaven les enquestes. A nivell europeu el tret més significatiu, més enllà de l’increment de la participació, és que no s’ha produït l’ensulsiada europeista que es preveia. Hi ha hagut, certament, un retrocés del bipartidisme europeu tradicional, i populars i socialdemòcrates han perdut, respectivament, 41 i 45 escons. Això no obstant, l’extrema dreta i l’euroescepticisme no han confirmat les seves expectatives i, a pesar de les victòries de Nigel Farage al Regne Unit, de Marine Le Pen a França i de Matteo Salvini a Itàlia, no han obtingut la minoria de bloqueig necessària (un terç del Parlament) per paralitzar el procés de construcció de la Unió. Per contra, liberals i verds han augmentat la seva representació, la qual cosa, juntament amb la pèrdua de la majoria del bipartidisme, augura una legislatura més transversal, més dinàmica i plural amb pactes de més ampli abast.

A l’Estat espanyol, la contundent victòria del PSOE (20 eurodiputats de 54, el 37% del total i 6 més que el 2014) confirmen el tomb electoral d’ara fa un mes. La caiguda del PP ha estat més continguda que llavors (pèrdua de 4 eurodiputats per quedar-se amb només 12, el 22%) i l’ascens de Cs (7 eurodiputats) resta per enèsima vegada molt per sota de la desmesurada ambició de poder d’Albert Rivera. Poc significatiu l’avenç de Podemos-IU (6 eurodiputats) i l’aparició de Vox amb menys empenta del que s’esperava. I, sens dubte, els escons més significatius, per la difícil i injusta situació amb què concorria a les eleccions amb candidats a la presó o a l’exili, són els de l’independentisme català. Una veritable bufetada a la ja malmesa credibilitat de la “democràcia i la justícia espanyola” són els tres escons d’Ara Repúbliques –ERC amb EH Bildu, el BNG i altres formacions de les Canàries, Astúries i Aragó– i els dos de Junts per Catalunya-Lliures per Europa. En conjunt les dues llistes van sumar el 49,7% dels vots emesos a Catalunya. No sembla, doncs, que, per desesperació d’alguns, el suflé estigui baixant. Ans el contrari, frega pràcticament el llindar simbòlic del 50%.

A nivell municipal (i d’autonòmiques en catorze comunitats) dues imatges destaquen en l’escenari posterior a la contesa. D’una banda, la indiscutible victòria global socialista en un mapa que sembla immutable ja fa gairebé un segle i que tossudament posa en evidència el fet diferencial basc i català, sempre amb un comportament electoral diferent al de la resta de l’Estat. Tan cecs són que no ho veuen o, pitjor, no ho volen veure! Tanta és la supèrbia que són incapaços d’acceptar, una vegada i una altra, el dictat de les urnes! La victòria socialista, té, però, ai las!, un contrapunt amarg: el desastre municipal i autonòmic a Madrid, que serveix al PP i a Cs per salvar els mobles. Un desastre que ha estroncat les perspectives d’ara fa quatre anys quan Podemos i les seves confluències i afins irrompien amb força en els consistoris de moltes ciutats. Eren els ajuntaments del canvi. Després de diumenge, d’aquella onada només perviuen Cadis i València (Compromís en aliança amb el PSPV), i el lideratge de Pablo Iglesias sembla més qüestionat que mai, com també s’han afeblit les seves possibilitats de pressionar Pedro Sánchez en la formació del govern. Tampoc hi ha majoria d’esquerres per fer govern a Múrcia i Castella i Lleó, i perilla l’hegemonia socialista a Aragó.

D’altra banda, a les municipals, la contundent victòria d’ERC, 23,5% dels vots i 3.107 regidors, no deixa lloc a dubtes sobre el pols independentista. En segon lloc, tot i que JxCat el supera en nombre de regidors (2.798) però no en vots (15,4%), se situa el PSC, que recupera part del poder municipal perdut, amb el 21,9% dels vots i 1.315 regidors. Ací, dues imatges s’imposen. En positiu, i a l’espera del recompte definitiu que podria deixar fora els dos regidors del PP a Barcelona i ampliar els resultats d’ERC, de JxCat o del PSC, la victòria d’Ernest Maragall –i de Miquel Pueyo a Lleida– per una mica menys de cinc mil vots sobre Ada Colau. Maragall no ho té fàcil, perquè els 10 regidors són lluny de la majoria (21 regidors). Però, esperem que un pacte espuri no li barri el govern (mai s’ha negat a Barcelona a la llista més votada formar govern i cal recordar l’elegància amb què va procedir Xavier Trias fa quatre anys). En negatiu, o potser també en positiu, la fi de la prepotència de Manuel Valls, que, sense conèixer un borrall de Barcelona, pretenia donar lliçons i solucionar-ho tot amb un increment dels efectius de la Guàrdia Urbana. El dia després sempre posa tothom a lloc.