La batalla ja és a Europa

Si no hi era ja de fa temps, amb els pronunciaments de les justícies alemanya i belga i de múltiples actors polítics, fins i tot de cambres parlamentàries d’arreu, les eleccions europees i les resolucions aquesta setmana d’Estrasburg i del grup de treball sobre detencions arbitràries de l’ONU sobre el procés han dut definitivament el procés al ring exterior. Un escenari desitjat per l’independentisme perquè potser no assegura que tot seran victòries –ho prova la sentència del Tribunal dels Drets Humans que avala la suspensió del ple del 9 d’octubre del 2017, en què es volia declarar la independència–, però sí que garanteix àrbitres més neutrals, i n’és una prova que s’exigeixi l’excarceració dels Jordis i Oriol Junqueras. En vindran més, de dictàmens, i, si bé cap atorgarà la independència a Catalunya, sí que s’espera que molts, tot i el revés inicial, obliguin a rectificar les flagrants violacions de drets i llibertats de l’Estat, començant per les dels presos i exiliats polítics.

La batalla més imminent, però, serà les pròximes setmanes al Parlament Europeu, l’única institució de la UE triada a les urnes. Urnes on a Catalunya han tornat a guanyar els independentistes. “S’atrevirà l’Estat a exigir-li la suspensió de Junqueras?”, es va preguntar dilluns l’eurodiputada electa Diana Riba. Sembla obvi que sí, si s’ha atrevit a tot fins ara sense importar-li gens què vota la gent. La pregunta pertinent, però, és una altra: s’atrevirà Brussel·les a suspendre’l, per molt que hi continuïn manant els grups a què pertanyen el PP, el PSOE i Cs? O posarà en evidència el Congrés? Encara més: deixarà sense escó Carles Puigdemont i Toni Comín, els líders de la llista amb més vots al país, i més d’un milió en total? Què faran amb Clara Ponsatí, triada per cert gràcies als decisius vots a JxCat a la resta de l’Estat, quan vulgui assumir l’acta si es consuma el Brexit?

De preguntes, de fet, n’hi ha moltes: per què es va permetre als presos polítics fer campanya ara i no el 21-D? Per què van poder sortir a agafar l’acta al Congrés i al Parlament no, ni tan sols el dia en què s’havia d’investir president Jordi Sànchez, amb l’aval exprés de l’ONU? Els drets de diputats espanyols i catalans són diferents? Si això no és un judici polític i un greuge (més) a la voluntat dels catalans, com ho definirien? Ve un juny decisiu, és hora que les respostes vinguin de fora.